El mar al voltant
El dia de les cadenes invisibles
Barcelona commemora el 25N posant el focus en les violències digitals i en la construcció d’entorns en línia segurs /
Relata la policia que és especialment difícil protegir les dones sotmeses a la violència de l’explotació, al tràfic, per un fenomen que tenen detectat i amb un nom i tota la síndrome de les cadenes invisibles. No hi ha grillons ni cadenats, però un lligam que les oprimeix igual pesa sobre elles: l’amenaça que penja sobre els seus familiars o la seva pròpia vida si els seus explotadors descobreixen que han denunciat. També planeja sobre moltes víctimes la por de perdre una precària zona de confort, que han creat a partir de retalls, d’objectes simbòlics, de rutines minúscules de pau al mig del seu infern diari. En molts registres policials de cases on tenen retingudes dones per obligar-les a prostituir-se entren càmeres per deixar testimoni de l’operació, i no deixa de ser torbadora la visió de mantes i maletes roses, com de nenes, coixins acolorits i ninots de peluix en un escenari de sordidesa. Petits agafadors emocionals per a vides que són naufragis.
El 25 de novembre, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, ens conjurem per reivindicar el final del maltractament i els feminicidis, per denunciar les noves violències digitals i les violències econòmiques. Però sobretot reclamem que es trenquin totes les cadenes invisibles que encara oprimeixen massa dones: des del tràfic, cada vegada més estès, amb màfies que esclavitzen dones i utilitzen Espanya com a porta d’entrada a Europa de víctimes procedents d’altres continents, sobretot de Llatinoamèrica, fins a les adolescents dels nostres barris que pateixen els prejudicis de gènere de les seves famílies, sovint vinculats a les seves cultures, i es veuen privades de tenir una vida social més enllà de l’escola. També les cadenes repressives que encara callen dones que pateixen agressions i vexacions a casa i no saben o no poden imaginar encara que una vida millor les espera darrere d’una denúncia. O aquelles que s’autoenganyen pensant que el seu marit o company acabarà canviant, o aquelles que fins i tot creuen que és normal que les maltractin, que s’ho mereixen. ¿Què sent cada una, al seu món petit per força, quan veuen els pòsters i cartells d’aquest dia, els anuncis i les notícies de premsa? La contraonada feminista ha portat recentment moltes joves que "no volen problemes" al silenci: prefereixen esquivar les burles i la desautorització, suportar el menyspreu quan alcen la veu contra una injustícia marcada per la desigualtat, i contenen el seu desig de protestar davant agressions verbals o violències digitals. No són anècdotes, no són exageracions, no són histerismes. Però les cadenes invisibles també tapen boques que crèiem lliures.
Si el 25-N serveix perquè encara que sigui una sola de les dones que pateixen violència es decideixi a fer un pas per combatre-la, que sigui conscient que hi ha institucions, associacions i un sistema disposat a ajudar-la, haurà valgut la pena. La vida una vegada trencades les cadenes tampoc és un camí de roses, però pas a pas traça un nou destí que pot ser lliure de violència. Amb la il·lusió d’assolir-lo n’hi hauria d’haver prou per donar ales en la lluita contra el maltractament.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
