De ‘res a la tele’ a ‘res a la tele’
La sèrie ‘All’s fair’ no es molesta a construir un relat coherent, com si el fet que les coses signifiquessin fos una cosa opcional
All’s Fair (Todas las de la ley), un drama amb caires de culebró creat per Ryan Murphy, s’ha convertit en objecte de mofa després de l’estrena a Disney+. La sèrie explica la història d’un equip d’advocades especialitzades en divorcis que abandona el seu bufet, dirigit per homes, per obrir la seva pròpia firma. No, no és una altra sèrie amb lletrades loquaces i brillants al capdavant. Vol ser un drama jurídic amb un punt de sàtira, però els tres primers capítols constaten que és un despropòsit narratiu. Tot sembla una broma. I el pitjor és que no ho és. Hi ha actrius de primer nivell que donen vida a personatges plans, diàlegs desproveïts de naturalitat, una trama tan dèbil que no resulta creïble i una posada en escena tan exagerada que voreja l’absurd.
Crítiques al marge, la sèrie resulta interessant perquè il·lustra la crisi estructural que viu actualment la producció i el consum de ficció. Durant dècades la televisió va treballar amb un model d’escassetat relativa derivada de la seva pròpia organització. Només hi havia uns quants canals i l’espai per a la programació era limitat. Això va generar una cultura que aspirava a un llindar mínim de qualitat. Fins i tot les produccions per a un públic generalista buscaven la coherència narrativa, gairebé sempre replicant el que ja havia funcionat en el passat. Potser per això semblava que sempre emetien el mateix.
Amb l’arribada de la televisió per cable va florir una nova cultura del prestigi, que va apostar per la complexitat narrativa. El pagament d’una tarifa va permetre separar l’espectador d’un nivell sociocultural més elevat de l’espectador mitjà, cosa que va permetre sofisticar els universos narratius i desafiar l’audiència. El repte era, precisament, saber interpretar el que un acabava de veure. Valgui el final de Los Soprano amb la discutida escena dins del diner com a exemple d’això últim.
Després van arribar les plataformes d’estríming i, amb aquestes, la saturació. Vam passar llavors a l’era del "no hi ha res a la tele", una manifestació directa de la frustració que els espectadors vam començar a experimentar davant la sobreabundància i la incapacitat de decidir què veure.
Alguna cosa a dir
És impossible no veure en All’s Fair el senyal d’una nova etapa, "del no hi ha res a la tele al no-res en televisió". A aquest grup de dones competint per "veure qui la diu més grossa" vestides amb vestits d’alta costura li falta el més important: alguna cosa a dir. La sèrie no es molesta a construir un relat coherent o personatges versemblants, com si el fet que les coses signifiquessin alguna cosa s’hagués tornat una cosa opcional. També li falta intenció autoral (i això que té Ryan Murphy al darrere) i li sobren clixés, que semblen més pensats per generar soroll mediàtic i tones de mems que per impulsar una conversa profunda sobre el que s’està explicant.
Kim Kardashian és el millor exemple. La celebrity/actriu no aporta res tret d’un reconeixement instantani per part de l’audiència. Sumem-hi una conjuntura propícia (ha estudiat dret i acaba de suspendre l’examen de colegiatura) i el resultat és una bomba de soroll mediàtic.
És difícil saber si la sèrie és un exercici deliberat de provocació o un projecte que, senzillament, ha descarrilat a l’hora de desenvolupar-se. De moment les males crítiques han construït una nova narrativa que sembla que li està funcionant. Kim Kardashian ha arribat a burlar-se’n, i ha publicat a Instagram una imatge que mostrava la seva puntuació del 0% a Rotten Tomatoes. Ho fa perquè sap que poc importen les crítiques: el públic ha anat de cap a veure-la. La sèrie va aconseguir 3,2 milions de visualitzacions durant els tres primers dies a la plataforma. És, de fet, la millor estrena de Hulu en tres anys.
Si abans la ficció competia per fer-se un lloc en la memòria de l’espectador, avui sembla suficient ocupar la seva atenció durant uns minuts i deixar-lo llest per al següent títol. All’s Fair no està dissenyada per ser analitzada ni recordada, sinó per ser consumida ràpidament, sotmesa a escarni públic i oblidada.
Potser la pregunta no sigui què estem veient, sinó per què continuem mirant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
