Jutjats també els periodistes

Han guanyat els altres, els que ara triomfen, els que, com MAR, van inventar el que podria ser i no era però ara resulta que és. El fiscal va aparèixer al judici atemorit, desposseït ja de la seva toga, com si estigués assenyalat per un dit públic i per un altre dit: el dels que el condemnarien; els seus col·legues, precisament.

Un tema greu que només es pot entendre com un compàs d’espera que depèn de diferents estades, nacionals i internacionals. El periodisme, representat en aquest procés com una part dels que van viure de debò la història, té molt a dir, i ja ho diu. No és un fet sense importància per als que hem viscut pendents del que diguessin els jutges també sobre aquest ofici. I encara no se sap, és clar, perquè la sentència no està escrita, sinó prescrita. Però és evident que, si la Sala va dir ja que va guanyar MAR, per dir-ho així, no hi ha dubte que els que van ser allà amb les seves raons se sentiran ara víctimes d’una greu fe d’errors. I no ha de ser així, perquè en primer lloc van explicar, amb unanimitat, que ells van saber abans que el fiscal condemnat allò pel que ara jo mateix, servidor públic, soc reu.

Ignoro com els altres estan assumint el seu estupor. Jo tinc un costum, que ara he posat en marxa. Es tracta d’obrir per qualsevol pàgina un llibre qualsevol de Jorge Luis Borges, que, com que era cec, sempre rebia ajudes de qualsevol lloc per entendre allò incomprensible. En aquest cas, Borges em va deixar aquests versos (de Fervor de Buenos Aires): "¿Soy yo esas cosas y las otras/ o son claves secretas y arduas álgebras/ de lo que no sabremos nunca?". L’interrogant és ara un arcà del qual no ens pot treure el cec. Però sí que tindria sentit que la professió periodística s’alci, perquè aquest episodi, que tindrà molts escalafons encara, no s’acabi aquí amb les rialles d’uns i la preocupació civil d’una gentada que segurament no va creure que això passaria precisament quan uns i d’altres es disputen la tristesa (¡o no!) d’haver patit Franco.

"Qui pugui fer"

El periodisme no està de festa, és clar; la preocupació no té a veure tan sols amb aquest episodi, sinó amb una frase ("qui pugui fer, que faci") que vola en aquest país des que es va posar en marxa la destrucció que evoca aquest dicteri. Tot just es va posar en marxa aquesta estranyesa, col·legues de tot arreu van sortir al pas dient el que els va venir de sobte.

Notícies relacionades

Un cap de cavall en el 20N

Dictadures admirades

Deien, successivament contrits: "¿Es pot recusar el Suprem com a individu? No s’han tingut en compte els testimonis seriosos dels periodistes. Allò dels cops d’Estat judicials que ens esperen ja ho avançaven José Mugica i Chomsky en el seu últim llibre. Aquí parlem d’un cop a la democràcia. La Toga Nostra ha triomfat". És el resum d’una allau que té com a cim més suau aquest: "Inacceptable. Toca investigar". Espanya viu un moment difícil, i no tan sols per aquest nou episodi vergonyós. El que passa és més greu que la sentència, perquè del que es tracta ara és d’enfosquir la discussió i deixar que el periodisme, per exemple, s’estimbi, com desitgen aquells que consideren que l’ofici no importa, sinó que importen, això s’ha dit, la invenció i la burla, les sigles de la qual tenen nom i cognoms.

Un dia el periodisme serà una cançó cantada en veu baixa perquè no la sentin els jutges.