Dictadures admirades

Els èxits econòmics de països com la Xina i les monarquies àrabs, on poc cal debatre, manejats per elits de tecnòcrates i un control ferri de la llibertat d’expressió, serveixen de referència. Del gegant asiàtic, recentment visitat pel rei Felip VI, poc queda per descobrir. El seu paper com la nova gran potència mundial, mediador en el complex joc d’equilibris, és de sobres conegut. Tenir les principals reserves conegudes de minerals rars, necessaris per al desenvolupament de les noves tecnologies, és prou actiu per portar-s’hi bé.

Mohammed bin Salman, hereu del tron i primer ministre de l’Aràbia Saudita, és rebut amb tots els honors i afalacs pel president dels Estats Units. L’assassinat del periodista Jamal Khashoggi al consolat saudita d’Istanbul l’any 2018, ordenat pel règim, és avui anecdòtic, un "error" i acte "dolorós", segons va assenyalar Salman. Pel que sembla, als serveis secrets saudites se’ls en va anar la mà.

Hi ha dictadures o dictatoves que és necessari blanquejar. Interessa portar-s’hi bé, no sigui cosa que s’enutgin massa. Tenen poder, recursos materials i influència geopolítica. Inverteixen en els nostres països, directament o comprant accions d’algunes de les nostres principals companyies. A més, des de la seva obertura econòmica han sigut receptores d’inversions i acords comercials. Utilitzen l’esport com a instrument de propaganda. Especialment, el futbol. Que Cristiano Ronaldo, que juga en la lliga saudita, fos un dels convidats al banquet entre Trump i Salman no és casualitat. El futur d’Ucraïna passa també per l’opinió de Xi Jinping, president xinès, que és qui pot embridar un altre dictador, però de molt pitjor mena, Vladímir Putin.

Notícies relacionades

Un cap de cavall en el 20N

Demanar perdó als indis

A la perillosa admiració per aquests països s’hi suma el neguit per la imatge del funcionament de les nostres democràcies. No ajuden els escarafalls polítics, el llenguatge utilitzat per una majoria dels nostres representants, els intents de menysprear els poders legislatius i judicial, els nous casos de corrupció, la falta de consensos per poder dur a terme les grans reformes que requereix el sistema, la fragmentació i competència entre territoris que només pensen en les seves coses, l’excés de burocràcia, el preu de l’habitatge i els baixos salaris. Al final del dia, els missatges que queden són els negatius.

Cal ser exigents amb el que no funciona, demanar responsabilitats als representants públics, controlar i fomentar que hi hagi més transparència. Des de la llibertat i els valors democràtics, demanar que es treballi millor i poder elegir. És el que ens diferencia dels països que alguns joves admiren.