De Franco a Alpedrete
Llibertat sense ira
Jo també volia escriure de la mort de Franco fa 50 anys. Els meus pares ho van celebrar amb alegria i ens van donar una consigna: "Del que diem a casa, ni mu a l’escola, que no sabem què passarà i amb el que l’estimen aquestes...". Eren les monges, de cap manera tan glamuroses com la portada del Lux de Rosalía. Les monges estimaven el Generalísimo i ens feien resar per la seva ràpida recuperació. No van treure el bust del Caudillo que presidia un altar envoltat de flors i banderes espanyoles a la zona de clausura fins un lustre després del seu últim sospir; sens dubte, aquestes dones no van caure rendides de seguida als encants de Joan Carles I i van allargar la Transició fins que no van poder més. Els meus progenitors també van celebrar el final de la dictadura amb ganes amb els meus oncles a la casa del poble, on es guardaven els exemplars d’Hermano Lobo, Cambio 16, i altres publicacions sindicals i polítiques mig clandestines impreses en multicopista. "Quaranta anys", lamentaven en un altre brindis. I ens enviaven a la pineda amb l’ordre de no tornar fins al vespre, per poder esplaiar-se contra Franco, les seves idees reaccionàries, els seus adlàters i la desgraciada injustícia que l’opressió acabés amb l’autòcrata mort al seu llit. L’any següent les llargues sobretaules podien molt ben acabar amb la veu meravellosa de la meva mare cantant Libertad sin ira de Jarcha. Quin temps prometedor.
N’hi ha alguns que prefereixen continuar vivint en el No-Do. Verbigràcia, l’alcalde d’Alpedrete, un poble de Madrid on diumenge un home va matar la seva dona apunyalant-la i després es va suïcidar. Juan Fernández, primer regidor del PP que governa amb Vox, va reduir el crim masclista a una "mala decisió" del seu autor, afligit per un dolor d’esquena que el tenia incapacitat a l’espera d’una pensió d’invalidesa. Això li va causar un "trastorn psicològic" que l’Administració no va saber gestionar, va afirmar Fernández. "L’estimava molt", va deixar anar a Telemadrid. "Jo no ho veig com a violència de gènere, és un treure’s del mig i intentar resoldre el problema de manera dràstica i incomprensible per a molts", va prosseguir. Sobre l’informe de l’autòpsia que va detallar que la víctima va rebre mig centenar de punyalades va aclarir que "és un mer relat que no li ve bé a ningú". Segons la seva opinió, "va fallar el sistema". "No ha sigut per odi", va aprofundir. Si entenem "sistema" com aquest conjunt de peces del qual Fernández forma part remunerada, sens dubte que ha fracassat de manera lamentable i clamorosa.
Ni en un ambient contaminat de negacionisme misogin com el que vivim era esperable la reacció de la família de l’assassí d’Alpedrete. Quan fins i tot el matusser Fernández ha reculat per condemnar sense pal·liatius el crim, a instàncies del seu partit, els dos fills de la parella han sortit a defensar l’indefensable en un comunicat. El seu progenitor era "un home exemplar", que "va sol·licitar ajuda i va ser desatès (...) pel sistema". "Als nostres pares els han matat", conclouen. Però si algú va desprotegir el sistema va ser la mare, no el seu botxí. Em fa pena aquesta dona, que esmenten de passada l’alcalde i els fills. Tantes ganivetades al seu cos com anys fa que ens guanyem la llibertat sense por i sense ira.
