El Sàhara, l’ONU i el Govern

Aquesta resolució coincideix amb el 50è aniversari de la Marxa Verda i està en la línia propugnada per Trump, que, a canvi que el Marroc reconegués Israel (els Acords d’Abraham), va afirmar que l’autonomia era la via més "seriosa, realista i creïble" per acabar amb el problema. Constitueix així un nou revés per als polisarios i un èxit diplomàtic per al Marroc, celebrat pel rei Mohamed VI com "un nou i victoriós capítol" mentre feia una crida als "germans" sahrauís "a acceptar aquesta oportunitat històrica sense vencedors ni vençuts". I això, malgrat que el text finalment aprovat hagués rebaixat el llenguatge inicial de Washington, que considerava l’autonomia com "l’única base" per convertir-la en "la solució més factible". No és el mateix. També Hassan II va interpretar interessadament que el Tribunal Internacional de Justícia havia reconegut la seva sobirania sobre el Sàhara el 1975, quan en realitat només va acceptar que entre el Marroc i el Sàhara Occidental hi havia vincles jurídics i de vassallatge, mentre deixava clar que no hi havia "cap vincle de sobirania" que afectés el principi de lliure determinació dels seus habitants.

Però tampoc es pot desconèixer la realitat, que és testarruda i, com en certa ocasió em va dir Ahmed Osman, cunyat del rei Hassan, el Marroc "ha recuperat el Sàhara amb la seva sang" i no hi ha cap possibilitat de marxa enrere. Rabat no acceptarà mai un referèndum d’autodeterminació i per això l’ONU, realista, ja no ho exigia i es limitava a demanar "un acord entre les parts", que encara serà necessari quan la proposta d’autonomia, si progressa, sigui sotmesa a l’aprovació popular, perquè planteja el gran problema de qui podrà votar una vegada que el cens espanyol ha quedat obsolet i el territori ha rebut una enorme afluència de marroquins. Fora d’això, la proposta ofereix als sahrauís una autonomia amb un parlament i un govern amb competències administratives, judicials i en l’àmbit econòmic, però que reserva a Rabat la política exterior, la seguretat, la defensa, els assumptes religiosos, la bandera i la moneda. Com compaginar una autonomia real amb un règim autoritari serà un altre problema que el mateix rei Mohamed sembla reconèixer, quan ha ofert "actualitzar" la seva proposta.

Notícies relacionades

La mobilitat al Vallès

Abascal no ens vol

Entre l’espasa i la paret, el Front Polisario, portaveu dels cent mil sahrauís que estan exiliats a Tindouf, fa un exercici de realisme al no oposar-se a l’autonomia i fa un altre exercici de falta de realisme quan exigeix que la proposta se sotmeti a referèndum juntament amb la independència. És la recepta perquè segueixi el bloqueig, que pot ser el més probable.

Espanya no es pot desentendre del Sàhara, que va arribar a ser província espanyola, els sahrauís tenien la nostra mateixa nacionalitat i molts encara avui parlen en castellà. A més, continuem sent formalment administradors del territori i ens ocupem des de les Canàries de la gestió del seu espai aeri. Si Pedro Sánchez es va alinear amb Trump sense comptar abans amb el seu Govern ni amb les Corts, sense buscar el desitjable consens en política exterior (especialment, en un assumpte tan sensible) i per ell i davant ell va declarar que l’autonomia que ofereix Rabat és la base "més seriosa, realista i creïble" per resoldre el conflicte, es podria respondre-li que "seriós" és també un referèndum o un acord entre les parts, i que per ser "creïble" hauria de tenir l’acord dels sahrauís. Però s’ha de reconèixer que l’autonomia és la base més realista perquè, en realpolitik, no n’hi ha una altra i per això la recolza la comunitat internacional. Per ser coherent, el Govern hauria de treballar amb el Marroc perquè l’autonomia sigui veritable, ja que ens sobra experiència, i amb el Front Polisario perquè l’accepti, en lloc de perdre el temps mirant d’imposar el català a Brussel·les a costa de les nostres malmeses butxaques. Em recorda el refrany rus, segons el qual no s’ha d’intentar que un porc canti perquè perdràs el temps i fastiguejaràs el porc. Dit sigui amb tot respecte.