La investigació de l’UCO, que amplia el cas Koldo a possibles irregularitats en adjudicacions vinculades a Acciona, torna la corrupció al centre del debat. Tanmateix, l’atenció segueix concentrada gairebé exclusivament en els responsables polítics obviant que la corrupció és un fenomen relacional, que només germina quan troba una contrapart privada disposada a obtenir avantatges indeguts.
Es tracta de la corrupció estratègica –diferent de la corrupció funcionarial– que sorgeix quan grans empreses i alts càrrecs polítics cooperen per influir en els processos d’adjudicació pública. No són episodis aïllats, sinó pràctiques estructurades com plecs dissenyats a mida, intermediaris amb accés privilegiat, manipulacions tècniques o entramats societaris que difuminen responsabilitats i l’impacte dels quals és profund perquè distorsionen la competència, penalitzen els que actuen amb rigor i debiliten la integritat de les decisions públiques.
Espanya disposa d’un marc jurídic robust per contenir aquests riscos. La llei de contractes del sector públic estableix principis clars, i el Codi Penal tipifica els principals delictes associats i incorpora la responsabilitat penal de les persones jurídiques. Però la pràctica demostra que, quan els incentius són alts, n’hi ha prou amb explotar les zones grises: fragmentar contractes, introduir criteris subjectius, recórrer a valoracions tècniques poc verificables o a UTE que dilueixen el control real dels projectes. La complexitat del sistema obre espais per a pràctiques opaques.
Notícies relacionadesTot i això, la responsabilitat empresarial en aquestes accions encara queda en segon pla. El relat i l’exigència de responsabilitats apunta gairebé sempre als polítics, mentre es passa per alt a les empreses que alimenten aquestes dinàmiques. Una asimetria problemàtica perquè si només se sanciona qui accepta i no qui ofereix, l’incentiu per influir en la decisió pública es manté intacte. Una cosa que l’evidència comparada confirma: la corrupció d’alt nivell només prospera quan el sector privat calcula que els beneficis superaran els riscos.
En aquest context, els informes del Greco del Consell d’Europa són clars: Espanya no és un país corrupte però sí que presenta vulnerabilitats concentrades als grans contractes i en el finançament polític. Per això insisteixen en la necessitat de reforçar la transparència, de regular millor els conflictes d’interès i en remarcar el paper decisiu del sector privat. Programes de compliment efectius, sancions realment dissuasives i més traçabilitat en les adjudicacions es converteixen així en elements imprescindibles perquè corrompre tingui un cost real. Espanya compta amb una administració que no és corrupta i que funciona raonablement, però les formes de corrupció d’elits persisteixen i exigeixen d’una resposta ferma, sostinguda i que assoleixi i sancionin de manera exemplar als dos costats de la relació corrupta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
