Picotejar, dormir, esperar

A Espanya hi ha el mateix nombre de gallines que de persones. La coincidència genera neguit, com si cada ciutadà posseís un doble emplomallat. Et mires al mirall i potser veus la cara inquieta d’una au histèrica. Obres la nevera, observes la mitja dotzena d’ous i et preguntes qui els hi deu haver posat. Els galliners no tenen miralls, potser per evitar que a les gallines els passi el mateix que a nosaltres, però al revés, i que, en lloc de pondre ous comencin a fer frases. Fa pànic la idea d’escoltar-les. El que digui un lloro és previsible, però la gallina és un animal trasbalsat i deixaria anar per la boca, o pel bec, veritats frenètiques difícils de digerir.

Notícies relacionades

¿Edificis o ecosistemes innovadors?

‘Confesso que soc gai’

Em pregunto si les gallines miren als ànecs salvatges i altres ocells migradors de la mateixa manera que els nostres paranoics observen els avions que deixen esteles al cel: amb una barreja de fascinació i recel, imaginant que rere aquest rastre s’amaga alguna cosa més que vapor. Els paranoics diuen que aquestes línies no són innocents, que contenen productes químics per adormir la consciència o alterar el clima. Les gallines, des del seu pati, podrien sentir una cosa semblant: que aquests ànecs que creuen el cel no només volen, sinó que saben una cosa que elles ignoren. De fet, els ocells migradors deixen caure al seu pas excrements que contenen el virus amb el qual contaminen aigües i solc. Així que, mentre el fang es refreda sota les seves potes, aixequen el coll, segueixen l’estela, i per un segon dubten si el que cau del cel és una cagada o una forma de control disfressada de merda.

Potser les gallines accepten el seu tancament amb la docilitat amb què nosaltres vam acceptar el nostre durant la covid: primer per por, després per costum. Al principi, tot semblava temporal, una mesura de precaució, un sacrifici raonable. Després va venir el silenci, l’hàbit de mirar el món des de darrere del vidre i la pèrdua de massa muscular. Les gallines s’acostumaran també a veure el cel com una pantalla llunyana, inaccessible. És possible que trobin plaer en la rutina: picotejar, dormir, despertar, a l’espera del pinso com nosaltres a l’espera de les sèries de televisió. Alguna cosa va quedar domesticada als nostres caps per sempre.