Tristesa i glifosat

De vegades, al supermercat, em quedo mirant els cogombres. Es mostren tan verds, tan uniformes i tan obedients, que potser al seu interior no quedi ja ni una molècula d’atzar. Tot és química mesurada en percentatges, fins i tot la nostàlgia. Recordo quan els cogombres arribaven a la parada del mercat torts o sense torçar, però com individus, amb personalitat. Ara és com si fossin dissenyats per una empresa sense ànima que els fabrica en sèrie. El problema no és només que els nens orinin pesticides, sinó que nosaltres anomenem aquestes quantitats de verí "nivells dins del que està permès". És una idea molt nostra: si alguna cosa no està expressament prohibida, via lliure. Dins del que no està prohibit hi caben la corrupció, la tristesa i el glifosat. L’important és la quantitat, el grau.

Notícies relacionades

Deu anys del Bataclan

L’AP-7, del peatge a la penitència

¿Els nens notaran alguna cosa? Potser pensen que el lleu ardor que senten a l’expulsar l’orina és una forma de patriotisme químic que es transmet ja amb la llet materna. Imagino el seu pipí, brillant i fosforescent, il·luminant els lavabos del futur. Però no ens hauríem d’alarmar. Al cap i a la fi, fa segles que ens enverinem amb coses menys sofisticades: dogmes religiosos, promeses electorals vàcues, sèries de televisió trivials, jutges posats a polítics i viceversa. El pesticida té almenys l’avantatge d’acabar al vàter i no als nostres caps.

De manera que sí, els nens orinen un còctel de pesticides. I a nosaltres, els adults, ens encanten els cogombres perfectes i idèntics entre si. L’important és que cruixin, tot i que es tracti d’un cruixit mortal. Perdó, d’un cruixit moral.