Contemporanis de Feijóo
Rosalía /
Un dels motius de felicitat aquesta setmana el trobo en el fet de ser contemporània de Rosalía. Que bonic que és Lux, que original, quina feinada. Fa goig veure progressar una artista com ella, disc rere disc, incansable en la recerca. No tinc ni idea de crítica musical, però llegeixo els que en saben i coincideixo amb ells: en la seva última obra està tot, l’art de segles enrere i el d’ara mateix. Talent, sentiment i passió, i la valentia per assumir el risc de cantar el que és inesperat, ja s’apanyarà el mercat, que una altra vegada s’ha rendit a la seva veu. Sobre el monotema del moment, es mostra desconcertat el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Xabier Gómez, que diu de l’espiritualitat que emana Rosalía: "No aconsegueixo entendre’t, però m’agradaria fer-ho. El teu art, hipnòticament eclèctic i performatiu, i tu mateixa, em genera preguntes [...], què hi ha dins teu, en el teu món interior, en aquesta etapa o cicle de la teva vida com a dona i artista". També el president Pedro Sánchez es declara meravellat. Coincideixo en l’impacte que deixen Lux i la seva autora. Amb una mica de sort, la torno a veure en viu i en directe, i m’emporto una altra nit memorable d’autocura cultural. Els nombres de descàrregues i escoltes en el llançament del nou disc de la catalana resulten a més sorprenents, un impacte a escala internacional com poques vegades es recorda. Ha de ser difícil mantenir l’equilibri quan deixa aquesta estela lluminosa al seu pas, no quedar aixafada pel pes de la fama i les expectatives. Mirar endavant, sense acomodar-se, el i sense repetir-se.
Per edat soc més a prop d’Alberto Núñez Feijóo (64) que de Rosalía (33), però no em sento la seva contemporània. L’altre dia, el líder del PP va visitar la ciutat autònoma de Melilla i va voler lloar el seu president, Juan José Imbroda, que té 81 anys i continua al peu del canó. "No sé què et dona la teva dona, però cada dia estàs millor", li va deixar anar en ple míting entre rialles i aplaudiments. Increïble floreta per persona interposada dirigit a un home una mica més gran que Donald Trump (79). Quina broma, amb la seva miqueta d’edatisme (qualsevol octogenari ha de ser mimat com un nadó grandot) i la seva ració de masclisme. Quina cosa tan segle XX, que ranci. Darrere de cada gran home, una gran dona fent-li bons plats i planxant-li les corbates. Em va semblar tornar de nou al primer capítol de Cuéntame, a l’humor de Pajares i Esteso en les espanyolades. Pot ser que aquesta sigui l’aportació de Feijóo a la imminent commemoració del mig segle de la mort de Franco. Tornar a uns temps feliçment passats parlant un llenguatge que ja ningú entén.
Un líder que aspira a presidir un país que encara el segon quart del segle XXI, el país d’avantguarda de Rosalía, hauria d’exhibir un discurs que encaixi amb els seus coetanis, que no agreugi com a mínim la meitat del cens electoral. No sabem què li dona la senyora Imbroda a Imbroda perquè dirigeixi amb energia la seva ciutat, però sí el que li dona la ultradreta rampant de Vox al PP de Feijóo, i és enveja. Només així s’entén que li compri tot l’argumentari de sexisme reaccionari a Vox, i l’amolli com una gràcia. Posar-se el davantal de tradwife (dona tradicional) o la toca de monja, tela... No tots poden exercir la transgressió amb un resultat de Lux.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
