La temeritat de Salvador Illa

La burocràcia espanyola actual és una continuació de la franquista, per la qual cosa, posem per cas, disposem d’una justícia que no és del segle XXI i ni tan sols del XX. Pel que fa a la catalana, el pujolisme, en una de les seves pitjors equivocacions, va ser incapaç d’innovar i simplement va copiar la forma i el fons de l’Administració espanyola. La va calcar. ¡Quina oportunitat perduda!

Precisament, l’element més revolucionari, subversiu, de l’agenda de Salvador Illa –no n’hi ha gaires més– és canviar tot això. El que ocorre a la Generalitat és per llogar-hi cadires, ja que tota burocràcia, si no es fa res, tendeix a l’expansió infinita i, al mateix temps, a la completa paràlisi. És un fenomen ineluctable, gairebé geològic. El temps, la inèrcia, empitjora les coses, no les millora. Si no es lluita incansablement per impedir-ho, les organitzacions humanes es van rovellant i s’anquilosen. Però resulta que en el sector públic conflueixen dues circumstàncies –inherents a la seva condició– que fan les coses molt pitjors.

La primera és que la titularitat pública provoca que ningú –si no es tracta d’un heroi o d’un il·luminat– senti aquell departament, àrea, negociat o el que sigui com a propi. Com que és de tothom, tristament acaba sent de ningú. No hi ha cap incentiu a favor d’una major responsabilitat i ambició. Al revés: tot es conjura en sentit contrari. A més, per exemple, ningú vol enfrontar-se als qui van ser o tornaran a ser els seus companys. Pensem en el cas d’un institut: ¿com vols barallar-te amb qui ahir va ser el teu igual i demà pot ser el teu cap?

En segon lloc, hi ha la granítica seguretat laboral de què gaudeix el funcionari. Rarament deixa el seu lloc a l’Administració per anar a l’empresa privada, encara que sigui amb un salari millor. La rotació és baixíssima i, si algú es mou, és per accedir a una posició millor, però dins de l’Administració. A més, resulta pràcticament impossible fer fora ningú. O ascendir qui s’ho mereix. O castigar qui igualment s’ho mereix. Això convida qualsevol persona, per normal que sigui, a: a) fer el que és literalment imprescindible i b) fugir com un gat escaldat de tota complicació o problema. Funciona així, amb totes les excepcions que es vulgui, que, per sort, n’hi ha.

Notícies relacionades

"Que et votin els teus"

Contra la pandèmia digital infantil

¿Si és tan evident, tan clar, per què no es fa res? La raó és senzilla d’entendre. Ningú no vol enfrontar-se a l’enorme poder dels funcionaris i els seus sindicats. Els polítics saben que es tracta d’un esforç gairebé suïcida, d’una temeritat que té moltes possibilitats d’acabar en un sever desastre. ¿Recorden el grandiós enrenou que van organitzar els alts càrrecs de la Generalitat –els que més manen i més cobren– quan al gener el bon jan d’Albert Dalmau, conseller de Presidència, els va instar a treballar al despatx i no des de casa?

Salvador Illa va anunciar temps enrere la seva intenció de reduir la burocràcia. El passat dilluns 3 de novembre va voler formalitzar el seu compromís amb la presentació del full de ruta de la reforma. L’han elaborat un extens grup d’experts sota la batuta del catedràtic Carles Ramió. Les seves set-centes pàgines prescriuen cinquanta mesures concretes. Li desitjo tota la sort del món al president, però temo que no ho aconseguirà. O ho aconseguirà molt a mitges. Perquè els funcionaris i els sindicats s’oposaran amb dents i ungles, dramàticament, a tot allò que els perjudiqui –no a la resta– o, simplement, suposi un canvi. I perquè els altres partits cauran en la cínica temptació d’aliar-se amb ells per fer que la temptativa, la revolució d’Illa, acabi exactament en res.