Parlament i llibertat d’expressió
L’ideal, quan parlem de les regles del joc, passa per la unanimitat o per un consens molt ampli. No serà el cas
Una imatge de la Mesa del Parlament de Catalunya. /
A tothom, per poc liberal que sigui, se li haurien d’eriçar els pèls quan es parla de regular, o regular més, la llibertat d’expressió. A mi se m’ericen com als gats quan es veuen amenaçats o intueixen que els volen fer una mala passada. D’un temps ençà això em passa bastant sovint. M’ha succeït ara de nou en llegir la informació d’EL PERIÓDICO sobre les intencions de la Mesa del Parlament de canviar el reglament i incorporar-hi multes econòmiques per als diputats que cometin excessos verbals. Podem suposar que aquestes sancions, a més, s’enduriran.
Que la Mesa prepari aquest canvi és, no cal dir-ho, una pèssima notícia. Significa que el PSC, Junts per Catalunya i ERC, que són els tres únics partits representats a la Mesa, han arribat a la trista conclusió que no hi ha altre camí que recórrer a la mà dura, al cop de garrot, per preservar el debat a la Cambra catalana. És a dir, consideren que s’ha d’anar més enllà i incloure les multes en la llei –el reglament– per fer-les més difícils de qüestionar i eludir que fins ara. En paral·lel, es pretén detallar a consciència les infraccions i les multes corresponents perquè tot plegat resulti més automàtic.
Si al fet de recórrer al garrot davant una situació que, al meu parer, està lluny de ser realment alarmant, hi afegim que, tot plegat, tal com els partits de la Mesa admeten, es tracta d’una reacció a les expressions concretes d’alguns diputats de Vox i Aliança Catalana, la qüestió es complica. Aquests dos partits poden fàcilment denunciar que la reforma reglamentària és una ofensiva partidista amb intenció de soscavar-los. Poden fer allò que, en definitiva, saben fer tan bé: aparèixer com a víctimes d’una conjura i presentar el canvi com una jugada orquestrada contra ells. Hem de recordar que, si en qualsevol àmbit és bo que la llibertat d’expressió sigui la més generosa possible, encara més ho ha de ser als parlaments, fòrums principals del debat democràtic.
El PSC, Junts i ERC volen portar la reforma al ple del Parlament, si és possible, abans de l’estiu. Aleshores caldrà votar-la. I la cosa aquí es complica una mica més. Serà necessari que els comuns i la CUP, que no són a la Mesa, s’hi pronunciïn a favor. Els que, per descomptat, no ho faran seran Vox i Aliança. Probablement, tampoc el PP. Això, a banda de subratllar la sospita que el reglament és utilitzat com a arma llancívola, erosionarà la legitimitat de la reforma, que quedarà molt tocada, fragilitzada. L’ideal, quan parlem de les regles de joc –això és en essència un reglament–, passa per la unanimitat, o per un consens molt ampli. No serà el cas. Malgrat que l’ambient al Parlament no és el mateix que en altres èpoques, i considerant els casos que s’hi han donat, no em sembla, com deia més amunt, que la situació sigui tan greu com aparentment creuen el PSC, Junts i ERC. A més, i com hem vist, recórrer al canvi del reglament i a la mà dura presenta un grapat d’inconvenients.
Voldria obrir una mica el focus de la qüestió. En realitat, el problema de fons és que Vox i Aliança, amb el seu particular estil cridaner, simplista i d’apel·lació constant a les emocions, no paren de créixer i reforçar-se. El seu tarannà populista –i a vegades ofensiu– encaixa com un guant amb les característiques de les xarxes socials i també, encara que no tan vigorosament, amb l’ecosistema mediàtic actual. Aquesta simbiosi ha fet i fa que el missatge de l’extrema dreta circuli cabalosament i s’estengui com una taca d’oli, especialment entre les franges més joves. Pensar que endurir el reglament aconseguirà, en el grau que sigui, frenar Vox o Aliança resulta ingenu o, com a mínim, molt dubtós.
Voldria posar sobre la taula, finalment, un parell de velles consideracions que cal tenir en compte quan es tracta d’afrontar qüestions relacionades amb la llibertat d’expressió. La primera és òbvia: cada cas és diferent i, per tant, cal valorar-lo individualment. Els codis, per específics que siguin, no ho resolen tot. Tampoc no ho farà el nou reglament que s’està cuinant. Sempre caldrà interpretació. En conseqüència, la discrepància i la polèmica no es podran evitar. En segon lloc, però més important: cal tenir present, com demostra la història de la lluita per la llibertat d’expressió, que només s’ha d’actuar per limitar-la quan la necessitat de fer-ho resulta incontrovertible, inequívoca. Si hi ha dubtes, si la necessitat de reduir el perímetre de la llibertat no és clara del tot, sempre s’ha d’optar per no retallar-la. Per preservar-la.
