L’esperança viatja en bus

Zohran Mamdani, amb el seu compromís, proximitat i entusiasme, avui encarna l’esperança davant de Donald Trump i, per extensió, davant de tots els líders que alimenten la incertesa i juguen amb la por de la ciutadania per aixecar-se sobre ella. L’alcalde electe de Nova York ha sabut llegir les necessitats de les persones i ofereix solucions concretes per millorar la seva vida. Davant la política dels atropellaments i la intempèrie, ell promet construir un refugi. Davant els laberints de l’odi, la crispació i el desencant, ell mostra una sortida i un horitzó.

L’esperança també és un tros de pa. Tan simple. Tan antic. Tan transcendent. Durant almenys tres segles, a l’antiga Roma es va repartir farina i pa gratuïtament entre els més desfavorits per garantir la pau social. La marxa de les dones de Versalles el 1789 per l’increment del preu del pa va marcar l’inici de l’Europa contemporània. S’atribueix a la reina Maria Antonieta una frase que probablement mai va pronunciar, però mostra el signe dels temps: «Si no tenen pa, que mengin brioix».

Tancament del Govern

Notícies relacionades

¿I les escoles de negocis?

Rosalía, un far en la jungla de l’algoritme

236 anys més tard, el mateix dia en què expiraven les ajudes a aliments per a 42 milions de nord-americans pel tancament del Govern, Trump va celebrar una fastuosa festa de Halloween inspirada en El gran Gatsby. En el passat, van rodar caps. Avui, decideixen les urnes. Dues dones s’han sumat a la primera derrota de Trump, Abigail Spanberger a Virgínia i Mikie Sherrill a Nova Jersey. Elles no han copat els titulars de mig món, els seus vídeos no s’han fet virals ni són les noves estrelles rutilants de la política. Però amb la seva honestedat, serenitat, moderació i respecte, abominant les promeses incomplibles i els missatges tremendistes, han aconseguit imposar-se en dos estats conservadors. Elles demostren que l’escolta i el diàleg continuen tenint futur davant de tant rei baladrer que només parla per a si mateix. Cridar alleuja la ràbia, però no ens fa més feliços. Ni dona menjar.

L’esperança és un habitatge habitable, un transport que funcioni i una cistella de la compra accessible. És poder viure amb dignitat i disfrutar d’uns serveis públics que ho garanteixin. L’esperança és la fraternitat davant els discursos d’odis. El problema no són les religions, sinó els intolerants que existeixen en totes les ideologies. Tampoc els migrants, i no només perquè els necessitem, sinó per humanitat. No és l’accent ni el color de pell els que s’han de mantenir inalterables als nostres carrers, sinó els drets pels quals hem lluitat. L’esperança viatja en bus. I somriu.