¿I si comencem a passar-nos-ho bé?

La ideologia és de cada un, però les emocions són compartides. La por i el rancor travessen la majoria. Uns estan terroritzats perquè creuen que una invasió musulmana saquejarà les seves cases i violarà les dones. D’altres viuen angoixats perquè la democràcia s’escorrerà pel desaigüe de Vox. Pateixen les persones que no porten els vuit cognoms patris reflectits en els seus trets, els que observen com els drets LGTBIQ s’estan qüestionant, les feministes que temen perdre el que han guanyat. Alguns nois joves escupen contra una igualtat que creuen que els discrimina. Estan rabiosos els que no suporten un sol dia més de Pedro Sánchez i estan rabiosos els que no aguantarien un sol dia de Santiago Abascal en el govern. ¿Hi ha algú que s’ho estigui passant bé?

Qualsevol estrateg polític sap que els missatges negatius són una eina poderosa. El problema és el desbordament. Vivim dies d’ira i espant. La raó es manté apaivagada per unes emocions alimentades per líders desmesurats que han fet de la imprevisibilitat, els insults i les amenaces una identitat. La indignació, l’ansietat i el ressentiment es reflecteixen en la ciutadania.

Notícies relacionades

Bad Bunny i els espavilats

Vox i el dilema de la governabilitat

En una entrevista recent a El País, l’artista Mari Chordà compartia una sensació: "A les feministes se’ls ha oblidat com de bé que s’ho poden passar juntes". I jo afegiria: ¿només a les feministes? Se’ns ha oblidat l’alegria de compartir, la curiositat davant el desconegut, l’interès per les opinions diferents, la riquesa de la diversitat i, sobretot, riure’ns de nosaltres mateixos. Ens ho hem pres massa seriosament i hem aixecat estacades entorn de la nostra pròpia individualitat, i hem oblidat que les fortaleses compartides són les úniques que protegeixen veritablement.

Serà difícil que la idea prosperi en un espai polític que està tan atomitzat, però la iniciativa és poderosa perquè trenca amb la inèrcia i la resignació. La por i la ira mobilitzen amb rapidesa, però alguns dels moviments més transformadors de la història es van recolzar deliberadament en les emocions més elevades: esperança, dignitat, fraternitat. No era ingenuïtat, era l’elecció d’un altre combustible. "Qui pugui fer, que faci", va dir algú. Doncs fem. Un eco que travessi despatxos institucionals i salons familiars, llocs de treball i locals parroquials, aules i espais de creació… Un corrent emocional a favor de la convivència. Cadascú aportant el que pugui: reflexió, activisme, ètica, solidaritat, creació o comunicació. No es necessiten arguments alambinats, tan sols demostrar que podem ballar junts. I passar-ho bé.