Trastorns institucionals

Es farà el mig segle des de l’inici de la transició democràtica. Els antisistema i el sanchisme diuen ara que la democràcia va arribar a Espanya de la mà de l’esquerra. No va ser així: va arribar de la mà del perdó. Tampoc no hi va haver un pacte d’oblit, sinó de reconciliació. Des d’aleshores, les patologies de la memòria han aconseguit guanyar territori i vet aquí els mems, l’infantilisme polític i l’avantatge dels extrems.

Desplegament de desmemoria

La commemoració a la vista té tot l’aspecte de ser una exhibició de desmemòria. El GPS dels sistemes institucionals no funciona del tot bé, més enllà de la desfilada de murris, bufons i carteristes que ronden per la vida pública. És com si la politització del sistema institucional tingués per objectiu regalar el vot juvenil a la dreta de la dreta i a l’esquerra de l’esquerra. En el llenguatge de l’enginyeria es parla de fatiga de materials: els materials sotmesos a càrregues dinàmiques cícliques es trenquen més que sota càrregues estàtiques. Ha passat molt de temps des que un governant del PSOE digués que a Espanya se li havien trencat les costures. Amb Pedro Sánchez el trencament no és per creixement sinó per confusió. La qüestió és si això pot dur-nos a una fractura.

Notícies relacionades

Art, fe i universitat

Els homes forts no aplaudeixen

Hi ha més desgovern que govern quan es parla tant d’eleccions anticipades. El xoc entre el poder executiu i el judicial no és un passatemps de jutges a punt de jubilar-se i estadistes a mitja pensió. Més aviat és fatiga de materials, lideratges sense arrels, periodisme esbiaixat i una incúria de l’opinió pública. Amb tant de trastorn, el sistema institucional perd poder d’exemplaritat. El gran Cánovas advertia sobre el risc de fer la política d’exigir-ho tot o trencar les cartes, perquè la política és la manera de viure junts, i per això fan falta una sèrie de transaccions constants "que arribin des de dalt a baix". És el cas de la política exterior: ningú no s’ha esforçat tant com Sánchez –amb l’ajuda de Rodríguez Zapatero– perquè no es doni aquest consens entre el PP i el PSOE.

A Pedro Sánchez li van fallant els aliats parlamentaris –Junts, per exemple– i la facció Sumar del seu govern. És un equilibrisme que poques vegades acaba bé, per més que es faci por amb l’amenaça de trumpisme, Vox o Milei. Els extrems d’ineptitud es paguen a les urnes. El bon governant és el que intueix el que després diran les enquestes i no el que administra segons el que diguin les enquestes –en especial, les del CIS–. Sobretot, governar requereix gent honesta perquè ja se sap que la corrupció sempre demana complicitat.