Quina sort ser dona

Recordo que, de preadolescent, no sé ben bé en quin moment ni per què, vaig desitjar haver nascut nen. A aquesta edat començava a ser conscient que això de ser dona seria com pujar un Tourmalet, o potser observava l’aparent simplicitat de les aspiracions dels nens mentre a mi ja em passaven mil coses pel cap. Sí, pel que fos, recordo que durant un temps pensava que hauria tingut sort si hagués nascut nen. Em va passar, és clar, i unes dècades després, quan germinava dins meu la meva filla, no vaig desitjar de cap manera que no ho fos. De fet, ara ho puc confessar: desitjava íntimament que fos una nena, malgrat la falta de privilegis a què la condemnava.

Amb els anys he entès que aquell vertigen de la infància no era una feblesa, sinó una mena de lucidesa prematura. El que vindria, la meva existència com a dona, venia carregada de subtileses que de vegades se’m farien pesades. Les dones creixem aprenent a mirar el món amb més d’una lent alhora: la del que passa i la del que s’insinua, la del que es diu i la del que queda suspès entre paraules. Aquesta atenció als matisos, que tantes vegades s’ha qualificat amb condescendència com a sensibilitat, també és una poderosa forma d’intel·ligència.

Ser dona vol dir habitar moltes dimensions simultàniament. Pensar, tenir cura, anticipar i sostenir. Vol dir entendre que la vida col·lectiva no es construeix únicament amb grans decisions, sinó amb mil gestos invisibles que mantenen unida la trama social.

Potser per això apareixem amb tanta naturalitat on es construeix la comunitat: associacions de barri, escoles, entitats culturals, moviments solidaris. En els clubs de lectura –dels quals soc espectadora privilegiada aquests dies que presento la meva novel·la La segona vida de Ginebra Vern– percebem el flux de les aigües subterrànies i volem dir-ho en veu alta i convertir-ho en alguna cosa. Habitem el món, el pensem i, cada vegada més, el reescrivim.

Quan les dones s’ajunten passa una cosa particular. L’experiència individual es transforma en relat compartit. És una manera d’imaginar el món en comú sabent que tot aquest Tourmalet –la cura, la cooperació, la mirada atenta– és, en realitat, el que fa avançar la història.

Ser dona és la primera forma de consciència i d’identitat.

Notícies relacionades

Un immigrant vivia i era obligat a cuinar en un soterrani insalubre

10 conquestes i comptes pendents d’una dècada de revolta feminista

El meu equip.

Quina sort ser dona.