El dubte

Durant la Segona Guerra Mundial va viure al París ocupat; el seu marit va ser deportat a un camp de concentració nazi i ella va participar en la Resistència. Va esperar que tornés durant molts mesos sense saber si era viu o mort. D’aquest dubte traumàtic en van néixer alguns dels seus textos més intensos, com El dolor. Llegeixin-lo, perquè és estremidor. No podem imaginar l’impacte que té una guerra en els qui la viuen, en la manera com els transforma la vida sencera.

Per això resulta tan inquietant sentir l’última frivolitat que ha protagonitzat Donald Trump. En una conversa amb la primera ministra japonesa va preguntar, amb un punt de broma i retret, com és que el Japó no havia avisat els Estats Units de l’atac a Pearl Harbor el 1941. Com si un fet que va desencadenar una guerra devastadora fos una reunió de veïns mal coordinada. El més sorprenent és la manera com Trump introdueix en la conversa pública aquest tipus de lleugeresa que desarma. És una manera de viure fora de la gravetat dels fets, com si la història fos un decorat i no una experiència humana feta de vides perdudes, decisions irreversibles i memòria compartida. Una cosa per parlar-ne amb compte.

Notícies relacionades

Guerra de l’Iran, en directe: última hora | Nova negociació entre els EUA i l’Iran per aconseguir la pau

Hegseth ofereix armament nord-americà a Àsia contra la Xina

Trump no dubta, només dispara paraules sense filtre. Al voltant seu la conversa pública s’assembla a una sobretaula caòtica en què cadascú improvisa la seva pròpia versió del món. Tot sembla un espectacle, una paròdia. I la cadira del seu despatx on rep els dirigents d’altres països, una mena de cadira elèctrica.

El dubte que va descriure Duras pot ser devastador i fins i tot irreversible, però també pot ser un acte de lucidesa. No és un dubte contra el món, sinó contra les nostres pròpies seguretats. Potser a hores d’ara ja és demanar massa que només hi hagi gent que dubti abans d’obrir la boca.