Lady Balletbò

«Hòstia, la Balletbò i la Grau!», li va sortir de l’ànima a un parroquià del Cafè de l’Òpera que ens va veure entrar juntes. Ella ja estava fràgil de salut però encara anava sobrada de geni i de figura, com va poder comprovar el treballador del Liceu que no ens va deixar accedir al teatre ni un minut abans malgrat que ella anava amb crosses. Fer-la esperar dreta al carrer en aquestes condicions era una mica innecessàriament fariseu, al meu entendre. L’opinió de l’Anna era una mica més enèrgica. Per un segon em vaig preguntar si seria capaç d’intentar entrar tant sí com no, a l’estil de vostè no sap amb qui està parlant. No. Es va quedar quieta davant la porta, sense fer un pas endavant. Ni enrere. Protestant a cel obert i de tot cor. Com es protestava abans.

Aquest tipus de dona, de feminista i fins i tot diria que de socialista, simplement ja no el fabriquen. L’Anna tenia impulsos de killer que segons amb qui parlessis aixecaven onades d’admiració, de por o fins i tot d’odi. «És una mantis religiosa vestida al SEPU», me’n va arribar a dir, anys abans de conèixer-la jo en persona, un col·lega periodista –home, per si hi havia cap dubte– amb una sordidesa que em va sorprendre fins i tot en aquest ambient. Aleshores encara no estava de moda parlar de la violència digital o periodística contra les dones. Però practicar-se, i tant si es practicava.

Notícies relacionades

Nuria, l’escollida per Déu

Mazón ha d’explicar la veritat

Dona feminista, socialista i empresària. Això darrer era important per entendre el seu perfil poc comú. En un món en què els polítics cada vegada viuen més desconnectats de la realitat, l’Anna mai no es va enganyar sobre el pa que hi donen. El seu sentit pràctic podia ser ferotge. Sobretot quan el posava al servei d’una èpica molt personal, d’una fe gairebé mística en què la política mou muntanyes. O les movia quan ella era jove. Quan va sortir embarassada del Congrés pres pels colpistes per anar-se’n a veure el Rei.

Quan finalment vaig conèixer l’Anna en persona, em vaig trobar amb una barreja de Quixot i Sancho, dos pel preu d’un, i alhora amb un inesperat oracle de Delfos. Vaig anar a esmorzar amb ella, se suposa que per parlar de política. Vaig acabar explicant-li penes meves, femenines i familiars, que gairebé ningú no coneix. Ella em va escoltar com gairebé ningú no m’ha escoltat. Va comprendre el que gairebé ningú no comprèn. No almenys el 90% del feminisme actual. L’Anna em va comunicar força, la seva força, de la millor manera possible: recordant-me que jo també en tinc i mai no m’he d’oblidar d’usar-la. Que el relleu ens l’hem de passar les unes a les altres així sigui gairebé en secret. Ja vindran temps millors.