Ormuz
Claus del cercle viciós
El preu del petroli es mantindrà per sobre de cent dòlars el barril durant força mesos. L’estrangulació a l’estret d’Ormuz, per on navegava el 20% del cru mundial, no s’arreglarà de la nit al dia. Algunes opcions: estendre la capacitat i els tentacles de l’oleoducte que travessa la península Aràbiga des dels pous petrolífers de l’Aràbia Saudita fins al mar Roig o alliberar reserves pot ser una solució immediata, tot i que no suficient. Que el barril pugui arribar a 150 o 200 dòlars tampoc és descartable. Depenem dels sàtrapes –així es deien els governadors incivils de l’antic regne dels parts/perses– que avui governen el món incivilitzat.
El 95% dels productes industrials, des del maquillatge i els fertilitzants fins a la samarreta del cap de setmana, deriva del refinament del petroli. No n’hi haurà prou amb continuar electrificant el transport o invertint en més energia renovable que, ja que hi som, també requereix el cru per construir el material dels molins i les plaques fotovoltaiques. En un primer estadi, ara mateix, pujaran els costos per fabricar i, amb això, els preus. Més inflació assegurada que anirà acompanyada d’una reducció de la demanda. Un doble xoc que afectarà directament l’economia.
Els bancs centrals actuaran amb una doble mirada: com apujar els tipus d’interès per combatre els preus sense afectar greument el creixement econòmic. Va sortir bé l’estratègia després de la invasió russa d’Ucraïna. L’escenari avui preveu un factor renovat: els últims tres anys s’ha multiplicat el valor d’actius tan diferents com el de les empreses cotitzades en borsa, empeses per la intel·ligència artificial i el de l’habitatge. Si les expectatives de creixement d’aquests valors decauen, la punxada dels actius –alguns ja ho noten– pot ser històrica. Si els actius punxen, s’haurà passat de l’efecte riquesa a l’efecte pobresa. Primer avís: els tipus d’interès a llarg termini, que marquen la rendibilitat dels bons del Tresor a 10 anys dels Estats Units i Alemanya, repunten. L’euríbor de la hipoteca flexible també.
Notícies relacionadesEls governs van rescatar bancs i caixes en la gran crisi iniciada el 2008, van actuar durant la pandèmia i els primers mesos de la invasió russa, i acostumen a emetre deute per fer respiració artificial al sistema. Ho poden continuar fent fins a rebentar. El deute mundial continua batent rècords: ja suma 346 bilions de dòlars. El PIB d’Espanya és d’1,6 bilions i el deute públic, d’1,7. Continuar apujant impostos és un camí cap al suïcidi si es contrau la demanda; abaixar-los selectivament serà l’arranjament parcial que s’assumirà.
I, com en qualsevol moment de xoc econòmic, si el cost del deute puja i punxen els actius, la cascada de sorpreses que pot trobar el sistema és per tremolar. En el complex món dels fons de capital risc i de l’enginyeria financera que actuen a l’ombra més enllà del sistema regulat, els zombis reapareixeran lletjos i temibles.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
