La síndrome Gallardón
No hi deu haver a Madrid cap forat per omplir, cap paperera per buidar, cap obra per inspeccionar, cap caca de gos per retirar de la vorera, cap embús per regular, o un fanal fos. S’avorreix l’alcalde, José Luis Martínez-Almeida, amb els deures fets. Va tan sobrat de temps i energies, i això que és pare primerenc, que es fica en un jardí. No per podar tanques i repintar gronxadors com seria la seva obligació, sinó per passar l’estona. Sense necessitat, ja que gaudeix de majoria absoluta, ha votat una moció chiripitifláutica de Vox tendent a informar les dones que es plantegen avortar que si ho fan poden patir una síndrome que la ciència no reconeix. Ja el deuen esetar aplaudint els ultracatòlics i Donald Trump, l’enemic dels paracetamols. Em pregunto a qui pensa enviar l’alcalde a informar les madrilenyes que decideixen sobre la seva salut reproductiva, si els escombriaires o la Guàrdia Urbana, o potser el conductor del metro que estigui de dia lliure. Perquè Almeida és incompetent. No perquè sigui un talòs polític, ai, sinó perquè entre les competències municipals no hi ha la interrupció de l’embaràs. Per molt que mani a la capital d’Espanya, i li quedi curt dedicar-se a vigilar colònies felines, no correspon a l’alcalde de Madrid fer ni dir res a les ciutadanes sobre un dret regulat en una llei. Respecte a les conseqüències de l’esmentat procediment mèdic n’han d’informar els doctors i sanitaris implicats, i no els funcionaris eventuals del casal de barri que digiti un senyor que passava per allà, o sigui Almeida.
També tinc una síndrome per a Martínez-Almeida: la síndrome Gallardón. Consisteix en un desig irrefrenable d’ensumar els baixos de la població femenina en el seu conjunt i de retallar-li autonomia i capacitat de maniobra sobre el seu cos i la maternitat. Batejat així en record d’un altre exalcalde de Madrid (potser cal netejar els filtres de l’aire condicionat del despatx del primer regidor), acaba en mort política. En efecte, l’infaust Alberto Ruiz-Gallardón va dimitir com a ministre de Justícia quan Mariano Rajoy va donar carpetada al seu intent d’eliminar la llei de terminis de l’avortament i tornar a la de supòsits, en els quals les dones havien de justificar la seva elecció. Ja fa onze anys i el PP no ha après a deixar els úters en pau. De Gallardón a Gallardín, ho agafo prestat a Joaquín Sabina.
En canvi, en el PSOE semblen disposats a esmenar errors. Vist que les maniobres de la ultradreta fructifiquen fins i tot quan no governen perquè sempre hi ha un tonto útil fent mèrits, Pedro Sánchez ha plantejat blindar el dret a l’avortament a la Constitució. A França ho van fer el març del 2024 dos governants conservadors, el president de la República Emmanuel Macron i el seu primer ministre, Gabriel Attal, que van saber llegir els senyals de l’onada reaccionària que ens cau al damunt. No així la ministra d’Igualtat, Ana Redondo, que acabada de nomenar i preguntada sobre això ho va descartar perquè "no hi ha consens" i "no es donen les circumstàncies". Apuntava maneres qui després també va subestimar el mal funcionament de les polseres antimaltractament. Sort que ha vingut Almeida amb el zing-zing a despertar a l’esquerra.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
