¿I per què no ho fem?

I a la vegada que cada cop vivim més connectats, es constata que creix l’aïllament i la soledat. S’està socialitzant el que va començar en el món de les parelles amb el living together apart. Més grups de WhatsApp que mai, en un món dialèctic fàcil a través de missatges que saps per avançat que seran ben rebuts, i tothom espera rebre en el mòbil un missatge o una notícia que ens faci somriure, que ens reconforti, que ens confirmi que el que pensem és correcte i tenim raó.

I en canvi, també coincidim tots que cal promoure el debat, que cal contrastar idees i poder lliurement exposar el que sentim i el que creiem, el que volem. Tots coincidim que la radicalitat i la divisió fan impossible trobar solucions als problemes que pateix la nostra societat; no hi ha dubte que en el Congrés falta debat sobre polítiques, i no és positiu el creuament de monòlegs pensats per al titular periodístic. Monòlegs que no busquen la rèplica, ni molt menys pretenen provocar un debat que obligui a escoltar-se.

La democràcia és pacte, i el pacte exigeix debat previ i capacitat de no guanyar tot el que es pretenia inicialment. Els temps són incerts, també hi coincidim tots. I a la incertesa se la guanya amb unitat, amb ganes de caminar junts: com ens recordava Urdine, "els homes no som illes". Ens necessitem els uns als altres. I també en això hi coincidim tots.

Eppur... per què no ho practiquem? Per què no ho fem possible? Ens uneixen més coses que les que ens separen, i en canvi, les subratllem molt poques vegades. Sembla com si després d’unes dècades dominades pel que era "políticament correcte", estem caient en l’error d’acceptar que no són importants ni les formes, ni la correcció en el tracte ni l’acceptació dels procediments. I la democràcia és, sobretot, procediment: és el respecte als processos que no només ens permeten escoltar-nos, sinó que ens obliguen a escoltar, a deixar que els altres s’expressin i així acceptar la divergència.

Un exemple (com tants d’altres hi ha cada dia en les pàgines del diari, i de tots bàndols) és la reivindicació aquesta setmana de l’Espanya de la transició i el consens, enfront de l’Espanya de la polarització… però a continuació es manifestava expressament que es veia impossible que la política de consens es pugui assolir amb el Govern actual.

Volem pactes i consens, i ja de partida excloem del tauler del debat aquells que no volem escoltar?

Hi coincidim tots, però ho practiquem poc. I no ens podem escudar en la crítica "als polítics". Depèn també i sobretot de cada un de nosaltres. En un grup de WhatsApp amb bons amics va sorgir un debat sobre el vídeo de la Sra. Meloni sobre la immigració: hi havia consens generalitzat que és un tema complex però que les paraules de la presidenta són difícilment criticables, i ja hi havia veus que suggerien de quedar un dia amb calma per parlar-ne… fins que un va tallar el debat amb un contundent "veient l’opinió d’alguns del grup, jo no parlo més d’aquest tema amb vosaltres".

Coincidim que som una societat addicta a sentir-se ofesa per les actituds dels altres (i pel que diuen!), però no fem esforços a evitar el que pugui ofendre ni busquem el que ens uneix, sinó el que ens separa. Què ens uneix davant la barbàrie de la guerra? La guerra en sí mateixa. I en canvi, es convoca la manifestació "per Palestina". Segurament ens unia més, i a tots, un clar i contundent "Israel: stop!".

Notícies relacionades

Juli Soler, el mèdium

Si alguna vegada moro

Tots coincidim i no ens falten adjectius per reforçar el nostre discurs quan parlem d’altra gent… però ho fem nosaltres? Som conseqüents i promovem el que nosaltres subratllem com a absolutament imprescindible en aquesta societat que viu més connectada i més aïllada que mai?

Per què no ens ho proposem i, simplement, ho posem en pràctica? Per què no fem nosaltres el que diem als altres que cal fer.