No val...

I, en canvi, en aquests últims mesos s’ha evidenciat que hi ha sobretot una necessitat de manteniment de les infraestructures, que ens hauria de portar a un pacte de totes les forces polítiques que a Catalunya fa falta, sobretot, un esforç per mantenir l’Estat del benestar que s’ha aconseguit i els drets socials que es reconeixen. Sempre és moment per a nous projectes, però avui la nostra societat reclama manteniment del que s’havia aconseguit i que, potser per la massificació o potser per l’amortització dels actius guanyats, ara comença a fallar i en molts casos resulta deficitari.

Si surten els metges i professors al carrer, entre altres motius, ha de ser perquè es troben que el poc manteniment i la falta de pressupost no els permet una prestació del servei públic de la manera en què havia sortit bé i a què aquests professionals se sentien compromesos.

Si es produeix un despreniment com el de Gelida, ha de ser perquè no estem dedicant el mateix pressupost al manteniment de carreteres que abans. S’havia aconseguit un alt nivell de transport per carretera i ara hi ha clars dubtes que estem destinant el pressupost necessari per al seu manteniment.

Quan no es pot oferir un servei estable i puntual a Rodalies, i es detecten tants punts de deficient cobertura a la xarxa dels ferrocarrils, és sobretot perquè estem més pendents de crear noves línies o noves estacions, en lloc de garantir als ciutadans els serveis que tenen al seu abast i que fa anys que utilitzen, amb una preocupant i creixent reducció de la qualitat del mateix servei.

Aconseguir un nivell de benestar com s’ha aconseguit en aquestes últimes dècades és motiu de felicitació, i perdre’l per falta de manteniment seria una greu irresponsabilitat. A totes les forces polítiques, siguin locals o autonòmiques o estatals, i sigui al nivell que sigui, els correspon conjurar-se per mantenir allò que es va aconseguir i que avui ens porta a poder afirmar que disfrutem d’un Estat del benestar que és l’enveja de molts altres països.

I no val que, davant aquest clamor per al manteniment d’aquell nivell de servei públic aconseguit, no s’hagin aprovat els pressupostos per motius que no tenen res a veure ni amb l’import ni amb les partides, ni de bon tros amb els mateixos serveis. De fet, sembla que la negociació no ha tingut a veure amb cap servei ni amb cap dret dels ciutadans catalans de manera directa, ni amb cap tramitació ni normativa que trobi seu al Parlament de Catalunya, sinó en la voluntat de forçar una esmena a la LOFCA, és a dir, al Congrés dels Diputats.

Sembla que el manteniment dels serveis no ha estat al centre del debat (ni de les negociacions) per a l’aprovació d’un nou pressupost de la Generalitat. La preocupació no sembla que s’hagi centrat en les carències que pateixen avui els ciutadans a Catalunya, sinó en una visió aspiracional de canvi d’una llei espanyola perquè, d’aquí a uns anys –¡potser sí que llavors podrà arribar a ser possible!–, hi hagi més inversió en algunes infraestructures. Mentrestant, lluny queden els ciutadans i els serveis públics d’aquesta frustrada aprovació dels pressupostos. Lluny queden els operadors (ferroviaris, professorat o metges, entre molts d’altres) d’aquesta manca de partides per a les noves necessitats de manteniment i operativa que reclamen. Lluny queda la voluntat de mantenir uns serveis i un benestar que observem com costen de mantenir.

Notícies relacionades

Un país a les fosques i sense respostes

Els joves i l’habitatge

Ni els serveis, ni els ciutadans que els utilitzen, ni els operadors que fan que siguin possibles, han sigut tinguts en compte a l’hora de negar-nos uns nous pressupostos, que s’havien de focalitzar en un objectiu: el manteniment dels serveis com els hem conegut fins ara.

Aconseguir un nou dret o un nou servei és un signe de progrés. Perdre un dret o un servei que s’havia aconseguit és un evident signe de retrocés. I és demagògic denunciar el retrocés i provocar-lo alhora.