Gaza ho marca tot

L’última bogeria d’Israel –bombardejant Qatar per matar els negociadors de Hamàs que hi havia allà, amb el vistiplau de Washington, per negociar l’alliberament dels ostatges– ha superat els límits del mateix president americà. A Trump ja li anava bé que Netanyahu castigués amb força Hamàs després dels assassinats i segrestos de l’octubre del 2023, però no que fes cremar tot l’Orient Mitjà i arruïnés els acords d’Abraham, amb els quals aspira a normalitzar la relació entre Israel i els països àrabs perquè l’economia (i el business) fructifiqui. D’aquí el seu pla de pau de 20 punts que va fer empassar a Netanyahu, amb la humiliació afegida d’obligar-lo a trucar a Qatar i demanar disculpes pel bombardeig.

El pla de pau de Trump té moltes incògnites, però –si Hamàs l’accepta i Netanyahu el compleix– és l’únic possible perquè només el president americà pot parar els peus a Israel. I l’alternativa és que "Netanyahu acabi la feina". Per això Europa hi dona suport i els països àrabs han pressionat amb força Hamàs perquè l’acceptés. I això comença a funcionar. Divendres a la nit, Hamàs va dir que estava disposat a alliberar els ostatges i negociar després altres coses. Trump es va donar per satisfet, va dir que Hamàs volia la pau i ha afegit que Israel havia de parar a l’acte els atacs sobre Gaza. ¿Ja veu a venir el Nobel de la pau, Trump?

El cas és que l’entesa entre Trump, Qatar i les monarquies del Golf ha aconseguit fer torçar el coll a Netanyahu, ha derrotat Hamàs i ha fet un pas endavant. Però davant el conflicte palestí –recordem els famosos Acords d’Oslo– tota prudència és poca.

A Espanya, Sánchez hi dona suport perquè és la solució menys dolenta i Feijóo perquè el PP europeu ho veu com l’única sortida. Però no els agrada coincidir. Sánchez no es vol distanciar més de Yolanda Díaz, que fa més de militant radical que de vicepresidenta. I Feijóo té por que qualsevol acord amb Sánchez faci pujar Vox. Tots dos s’equivoquen, però són així. I Espanya no compta tant.

I Israel ha capturat a la Flotilla que pretenia repartir queviures a Gaza. ¿Quina més mala operació de relacions públiques que utilitzar la força contra els tripulants d’uns vaixells amb ajuda humanitària? La indignació s’ha disparat: "Fa quatre mesos que veig cada dia el genocidi per televisió sense poder-hi fer res. Ara aniré a tallar la Gran Vía, o la Ronda: és l’únic en què puc ajudar", sento dir per la ràdio a la dirigent d’un sindicat estudiantil.

¿Adquirirà aquesta protesta el nivell de les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq? Fins ara les pertorbacions més fortes –vaga general inclosa– han passat a la Itàlia de Meloni. Però si Israel para d’atacar poden perdre intensitat. Les emocions compten i Israel, amb l’actuació despietada contra Gaza, s’ha guanyat una gran repulsa. Un genocidi encara és pitjor si és televisat.

Notícies relacionades

Malgrat tot, l’esperança

Deixar governar ¿a qui?

Tot compta. El decret d’embargament a Israel ho tenia molt difícil la setmana que ve al Congrés. Encara l’hi té, però no tant. El gran obstacle era Junts. Volia votar-hi en contra perquè –mentre l’amnistia no arribi a Puigdemont– ni vol donar suport al Govern, ni vol distanciar-se d’Israel. I dijous al matí –al costat del PP i Vox– va votar contra la suspensió de la sessió del Parlament per protestar per la detenció a la Flotilla de Pilar Castillejo, diputada de la CUP. Però Waterloo va reflexionar: allò de les 37,5 hores, d’acord, però ni parlar-ne de significar-se en contra d’una onada d’indignació humanitària. A la tarda, Miriam Nogueras, el telèfon de Puigdemont a Madrid, va assegurar que Junts votaria l’embargament.

Però el decret encara està en l’aire perquè Sánchez segueix sense una majoria amb un mínim de coherència. Feijóo potser ara decidirà marcar territori i s’avançarà a Ayuso, que ha ridiculitzat la Flotilla quan el carrer l’aplaudia. Sigui com sigui, Gaza ho continuarà marcant tot. No només a Espanya.