Governar sense el Parlament

Sota aquesta lògica s’han reunit a l’actualització de l’import de les pensions proposades tan dispars com la pròrroga d’ajudes al transport públic, canvis fiscals, reformes administratives, mesures energètiques, ajustos regulatoris o modificacions en matèria de vivenda. Entre aquestes últimes destaquen les relatives als procediments de desnonament per impagament del lloguer d’arrendataris amb títol habilitant –el que en el debat públic s’ha denominat de forma imprecisa inquiocupació–, que s’han convertit en una de les raons del rebuig dels grups de l’oposició. La regulació dels desnonaments per impagament suscita posicions polítiques tan diferents com legítimes: el Partit Popular aposta per reforçar la protecció del propietari, Vox aspira a més restriccions i Junts fixa la seva posició en funció del marc competencial i normatiu català. No obstant, el format del decret impedeix abordar aquestes diferències de manera específica i obliga a acceptar-les o rebutjar-les junt la resta de mesures, anul·lant qualsevol possibilitat d’acord parcial i desnaturalitzant la funció deliberativa del Parlament.

Aquesta manera de procedir que resulta especialment problemàtica quan, irresponsablement, s’incorporen al decret qüestions d’enorme transcendència social com és la revalorització de les pensions. Vincular la seva actualització a un decret òmnibus no és cap garantia per als pensionistes, sinó una estratègia de blindatge polític: s’utilitza una mesura socialment inqüestionable com a escut per forçar l’aprovació d’un paquet normatiu controvertit.

Això és el que passa quan el mateix Govern ha minimitzat la importància de no disposar de Pressupostos Generals de l’Estat, presentant-ho com una situació assumible. Precisament, davant la manca d’uns Pressupostos que haguessin regulat aquest aspecte en temps i forma, s’ha recorregut primer a un decret òmnibus i, un cop frustrada la seva tramitació, a un decret d’urgència. Així, el que s’ha presentat com un inconvenient menor ha acabat tenint efectes institucionals rellevants. Del que es deriva que sigui molt discutible, en aquestes circumstàncies, atribuir a l’oposició la responsabilitat d’una eventual no pujada de les pensions per rebutjar el decret. Oposar-se a la caixa o faixa no equival a rebutjar totes les mesures que conté, sinó a impugnar un mètode que força decisions binàries i dilueix les responsabilitats polítiques.

El resultat de tot això és que per molt que es vulgui, no es pot governar sense el Parlament. Ni mitjançant decrets escombra, ni a base d’apel·lacions morals, ni desplaçant la responsabilitat cap als que es neguen a convalidar procediments abusius. La política democràtica exigeix negociació, pressupostos i respecte a les regles. Totes les altres coses són intentar governar pel mig dreceres que, en realitat, mai ho són.