"El que veiem és el que passa"

Shlomo Ben-Ami té 82 anys. La seva manera de ser es compassa amb els d’un noi espantat pel temps present. Somriu, mira, busca al voltant la presència d’amics seus que van ser en un temps els seus guies a Madrid. Va ser aquí el primer ambaixador israelià a la terra la llengua de la qual ell parla amb una música que no és aliena a l’accent madrileny. És un home afectuós i culte. I ara està trist. El seu país, Israel, viu una tragèdia que alimenta el seu propi primer ministre, Netanyahu, i afecta de manera gravíssima milers de palestins, nens, dones, tots, que purguen la decisió israeliana de venjar fins a l’infinit la matança organitzada pels terroristes de Hamàs el 7 d’octubre del 2023.

Vaig anar a veure parlar Ben-Ami, aquest home plàcid, a la Fundación Ortega-Marañón dijous al migdia, unes hores abans que el rei d’Espanya es dirigís a les Nacions Unides per parlar, sobretot, del desastre (un genocidi) que està cometent el seu país i que pateixen milers de persones a Palestina. Va presentar a Shlomo Ben-Ami Fernando Vallespín, professor de la Complutense, escriptor, capaç d’explicar el que passa a Espanya, aquest terròs ara inclement, i d’analitzar el que passa al món sencer. Amb aquesta capacitat d’ajuntar mons, i personalitats, va explicar qui és Shlomo, que el mirava parlar com si ell no fos el protagonista de la seva biografia.

Shlomo va ser ministre dues vegades. És un home progressista, que sempre ha estat lligat al Partit Laborista del seu país, i té l’avantatge –va dir Vallespín– d’haver participat en les converses de pau que van tenir lloc a Camp David, als Estats Units", quan semblaven possibles les treves que mai ho van acabar sent.

La situació és trista i explosiva, i era molt recent la important al·locució del rei espanyol a Nova York, de manera que jo vaig pensar que estaríem allà una gentada enorme. L’atracció d’escoltar un home tan serè que donés notícia de la seva pròpia manera de veure el terrible moment present em va fer creure un ple més gran, de col·legues també. I em sembla que hi havia tres periodistes, inclòs aquest que escriu ara la crònica.

Ben-Ami és historiador, especialitzat també en aquest país, i sempre, va dir Vallespín, ha estat treballant per la pau; de fet, és vicepresident del Centre Internacional de Toledo per la Pau. El món ara és, sens dubte, un lloc inclement en què no se salven ni els nens. Israel, els que manen a Israel, no salven ni els nens. En aquest marc en què ara està la vida escoltar Shlomo Ben-Ami era una manera d’entendre, des d’un punt de vista moderat i sobri, el que passa i el que veiem que passa. Ell va començar dient, precisament, aquesta frase que es va quedar gravada en l’ànima de periodista, però també en l’obligació, com a periodista, de buscar en el que passa tot el que veritablement passa: "El que veiem és el que ha passat".

Notícies relacionades

Cultura ornamental

Demografia i productivitat

A ell li havia agradat el discurs del rei; se’l sabia de memòria, per dir-ho així, com si estigués escrit per al seu país i, naturalment, per a ell… "Va ser un discurs equilibrat dins del desequilibri que representa l’hecatombe de què estem sent testimonis a Gaza… El Rei va dir el més correcte possible que un pugui dir d’una situació enormement conflictiva i que divideix profundament les societats de tot el món. Va fer una referència molt entranyable al que significa la relació històrica d’Espanya amb el judaisme espanyol i alhora va expressar la seva reacció humana a la barbàrie que estem veient".

La situació és, ara, desesperada. El món veu amb desesperació l’ànsia de "victòria total" que busca el primer ministre israelià… "I no existeix una victòria total". De manera que el que passa, el que està passant, el dolor que veiem (que és el que hi ha, com diu Shlomo Ben-Ami) "és pitjor que Berlín 1945". Va ser un llarg discurs, animat per les preguntes de Vallespín, per la intel·ligència tranquil·la de Ben-Ami i pel silenci que va precedir un aplaudiment que era una abraçada a un home que no va venir a explicar el dolor aliè, de Palestina o d’Israel, sinó el dolor propi d’una humanitat en què els nens, les dones, els vells, els joves, els que estan caient sota les bales, viuen el pitjor temps, precisament, des de 1945. Escoltar Shlomo Ben-Ami em va fer millor persona.