La tribuna

Les esquerres i el carall

El problema del progressisme potser no és només d’enginyeria política (llistes úniques, grups coordinats), sinó de relat i de projecte creïble per a una societat en què el col·lectiu d’esquerres pateix una hemorràgia

En aquesta legislatura hi ha una mirada d’Espanya centralista, conservadora i uniformitzadora, i una altra de perifèrica, plural, complexa, que comparteix la melodia però no la lletra

3
Es llegeix en minuts
Les esquerres i el carall

Suposo que en algun cenacle de Madrid amb línia editorial a la dreta o més enllà deuen preparar el nomenament de Gabriel Rufián com a espanyol de l’any, a l’estil de la celebèrrima portada d’Abc dedicada a Jordi Pujol, que va consagrar el president com un dirigent moderat, garant de l’estabilitat i un tipus de confiança dins de l’ordre constitucional. ¿Quina millor manera de definir així Rufián, que ha passat de les 155 monedes de plata a proposar un front comú d’esquerres en nom de l’obrer de Vallecas? Poca broma: un reconeixement d’aquest tipus seria la millor manera de desactivar el front comú d’esquerres a Catalunya abans que no neixi. Un cop de mà (dreta).

Segons ho explica Rufián, l’assumpte és una pura necessitat d’autodefensa: "O ens posem d’acord o ens n’anem al carall", i en aquest "nosaltres" s’hi inclouen els sobiranistes i l’esquerra a l’esquerra del PSOE. Al carall, segons Rufián, es va girant a la dreta amb Feijóo de bracet d’Isabel Díaz Ayuso i, després, torçant encara més a la dreta amb Santiago Abascal. I, d’allà, a l’infinit i més enllà de l’imaginari ultra: espanyolització de les escoles, recentralització de l’Estat, demolició de les polítiques de gènere i ambientals, desmantellament del sistema de benestar, persecució dels migrants a l’estil de l’ICE... El carall és a Mar-a-Lago.

En l’acte de presentació de les propostes de Rufián a Madrid, el diputat d’ERC va proposar una recepta de "ciència, mètode, ordre", que es tradueix en el fet que a cada territori es presenti només la llista de l’esquerra que sumi més i que, després, al Congrés, es formi un "grup interparlamentari comú coordinat", amb l’objectiu d’arribar a una majoria parlamentària amb el PSOE. Impecablement democràtic, aquest "ciència, mètode, ordre" també és la quinta essència del respecte de les regles, començant per la llei electoral. Tot molt polit i allunyat de l’assalt al cel, les esmenes a la totalitat al règim del 78 i el sorpasso al PSOE. El que diu, pura autodefensa: "Si no, ens afusellaran políticament".

S’acostuma a acusar els polítics de viure al marge de la resta de la societat, interessats només en el poder. Se’ls atribueix, doncs, una visió cínica de la cosa pública. Per això són pocs els qui atribueixen a Rufián intencions pures: personalista, ambiciós, traïdor a l’independentisme, vedet... són algunes de les crítiques que rep per la seva proposta.

Potser és cert. Però, amb totes les seves imperfeccions, Rufián proposa el que, en certa manera, ja passa en aquesta legislatura, amb tots els seus errors (comesos en una gran part per Pedro Sánchez): hi ha una mirada d’Espanya centralista, conservadora i uniformitzadora, i n’hi ha una altra de perifèrica, plural, molt complexa, que comparteix la melodia, però no la lletra. El pacte d’investidura i el desenvolupament de la legislatura es poden explicar així (tot i que ni de bon tros només d’aquesta manera), i Rufián proposa aprofundir en aquest camí.

Notícies relacionades

D’entrada, la idea llançada per Rufián marca terreny al PSOE: el sentit oposat al carall és el frontisme, no els creixents cants de sirena que demanen una gran coalició. La idea té nombrosos problemes (interns, d’egos, d’aparell, de llistes electorals...), però un dels més importants és conceptual: la seva "ciència, mètode, ordre" sembla assumir que a Espanya hi ha una majoria d’esquerres, però mal articulada, més mal representada i desmotivada i desmobilitzada. Pot ser. Però també és possible que no, que l’auge de la dreta no solament sigui qüestió de mala organització, sinó un fet més profund: que el cordó sanitari a l’extrema dreta s’ha demostrat contraproduent, que els electors abandonen el progressisme, que les preocupacions, aspiracions i receptes de l’esquerra avui no es perceben com a útils per resoldre els problemes.

En l’acte de Madrid, Delgado, dirigent de Més Madrid a l’Assemblea regional, ho va resumir bé: el problema de les esquerres no és simplement d’unitat, sinó que la dreta els ha robat banderes com la llibertat i la seguretat, i col·lectius com el dels joves. Davant l’ordre, la ciència i el mètode, ofereix indignació, rebel·lia i revolució (tot i que sigui reaccionària). "¡Visca la llibertat, carall!", com diu Javier Milei. El repte no és que les esquerres aconsegueixin posar-se d’acord per no anar-se’n al carall, sinó si són capaces de disputar la idea de què significa avui viure més bé.