El laberint de la justícia

La recent Llei d’Eficiència de la Justícia vol canviar això. Promet un sistema més àgil, més humà, menys inacceptablement lent. Però n’hi ha prou amb mirar els casos de violència de gènere per veure que encara queda molt camí. Mentre un maltractador compleix la part de la condemna que el manté entre reixes, les víctimes continuen esperant la indemnització que els correspon. De vegades no perquè el culpable fugi d’estudi, sinó perquè el sistema l’hi posa fàcil: tràmits interminables, oficines saturades, expedients que dormen anys en un calaix.

Notícies relacionades

Pedrooooo, ¿una altra vegada?

Empreses amb visió de futur

La burocràcia es converteix llavors en una forma silenciosa d’injustícia, en còmplice involuntària d’una situació que hauria de poder combatre. No hi ha cap paradoxa més gran que una víctima amb raó reconeguda per un tribunal que mai arriba a rebre el que la llei diu que li pertany. Algunes famílies carreguen amb deutes absurds –com pagar la hipoteca de l’assassí d’una germana– per culpa del laberint administratiu que s’obre després de la sentència.

La Justícia que arriba tard no és justícia, repetim fa massa. Retardar una reparació és tornar a ferir els qui ja van patir una primera violència. I no només passa amb la violència de gènere: ocorre també amb les estafes, on les condemnes rarament es tradueixen en restitució justa, i en altres delictes que castiguen els més vulnerables amb la falta de solucions.