Debat públic

No és odi, és irresponsabilitat

2
Es llegeix en minuts
No és odi, és irresponsabilitat

Alberto Paredes / Europa Press

No s’odien, però són uns irresponsables. El món de la política està entre arenes movedisses de les quals serà difícil sortir, i menys si ningú vol. Si ens atenim a les paraules que surten de les seves boques, a les declaracions que esquitxen els mitjans de comunicació, el ciutadà corrent pot entendre que diputats, regidors i dirigents de partits tenen una animadversió persistent al contrari que els paralitza per poder debatre. I no és així. Dir que és una façana seria excessiu. A força d’utilitzar paraules feridores, les rutines de relació s’erosionen. Però no s’odien, només ho sembla, tot i que el que es fa veure sigui el contrari.

Els temps canvien de forma molt ràpida. Cada vegada més. La velocitat de transformació és dinàmica i constant, però els descric un moment parlamentari de fa vuit anys al Parlament de Catalunya. Eren els dies 6 i 7 de setembre. La institució catalana havia decidit superar les seves competències, oblidar que era un parlament autonòmic i optar per donar unes quantes bufetades a la legalitat. Les formacions estaven enfrontades i, de manera lògica, els seus representants. Aquells dies van ser esperpèntics i de discussió política contínua.

En un moment donat, havia de prendre la paraula Xavier García Albiol. El diputat estava fora de l’hemicicle en una de les moltes interrupcions d’aquells dos dies. S’havia cridat ses senyories i faltava Albiol, que havia de pujar a la tribuna. Va entrar gairebé corrent. La presidenta, Carme Forcadell, es va adreçar a ell amb respecte per dir-li que comencés. García Albiol, amb el mateix respecte, es va disculpar.

Tots dos eren dirigents polítics de partits molt oposats. Les baralles discursives entre ells són conegudes. Aigua i oli, sense saber qui és aigua i qui oli. Debats amb acritud i també mala bava. Però aquest mal humor sempre es movia junt amb el respecte d’una controlada amistat, gràcies a xerrades sobre la vida privada a la cafeteria o en les diverses comissions. Relacions personals que tots tenen, pot ser no per anar-se’n de festa, però sí per entendre els problemes mèdics dels pares, de la parella o dels fills.

Si ens inspirem en les declaracions, en els talls de veu televisius o radiofònics, en els debats agres de l’últim any, en com recullen la xarxes socials tot això, aquest país estaria a punt d’un enfrontament social. I no és així. Tot i que els nostres polítics no s’odiïn, sí que mostren un grau d’irresponsabilitat elevat. Marquen un ritme, una rutina, una lògica discursiva que només impulsa la confrontació, l’emprenyament i l’insult.

Notícies relacionades

Tots pensen que aquesta lògica els beneficia. L’equació és equivocada: no suportes el contrari, ergo estàs amb mi. Però la ciutadania comença a estar-ne molt farta. El rastreig personal d’aquest estiu, personal i subjectiu, només m’ha descobert persones que han decidit no votar. Han decidit optar per presentar la seva dimissió davant la decisió política. I això és un perill.

Decidir no votar és tan democràtic com votar. D’acord. Però deixar que siguin els emprenyats els únics que votin, és una altra cosa.