Provin-ho i ja em diran què
Provin-ho i ja em diran què /
Ignoro si serà un cas de sinestèsia, però de vegades em fico taps a les orelles i el món es posa a càmera lenta. ¿Què deu tenir a veure no sentir-hi amb la velocitat? Potser el moviment i el so tenen una relació semblant a la de l’espai amb el temps, ves a saber. Conservo aquests taps d’un viatge que vaig fer a Mèxic. Me’ls va entregar a l’avió una hostessa que em va recordar una època remota de la meva infància. Quan jo era petit, patia molt de les orelles. La meva mare utilitzava com a analgèsic un "oli d’ametlles amargues" que jo mateix anava a comprar la farmàcia de la cantonada. Un cop a casa, recolzava el cap a la seva cuixa i ella, després de temperar una mica aquell oli fregant el flascó amb les mans, deixava caure sobre la meva orella una o dues gotes tèbies que m’arribaven fins al timpà mateix com un bàlsam.
La cabina de l’avió amb què volàvem a Mèxic havia d’estar mal pressuritzada, ja que no vaig ser l’únic passatger que es va queixar del dolor, només que el meu venia com un ressò del passat i era capaç de reconstruir tot un escenari. Em vaig posar els taps, en fi, i l’aeronau va començar a volar a poc a poc. Els núvols lliscaven mandrosos al costat de la finestreta. El més curiós és que, malgrat la pèrdua de velocitat, vam arribar puntuals. Ara també me’ls emporto al tren i surto amb retard, però no és per culpa dels taps, sinó de la meravellosa xarxa ferroviària d’alta velocitat de què disfrutem a Espanya, on el 31% dels trens no aconsegueixen sortir a l’hora. Quan ho aconsegueixen, n’hi ha molts que queden parats a mig camí per problemes amb la catenària. No he volgut saber mai què és la catenària, per por que em decebi, perquè sembla una cosa de l’ànima, igual que sentina. Sinestèsia, catenària i sentina formen una curiosa família anímica de caràcter fonètic. No arriben a constituir una al·literació pròpiament dita, però es queden a la frontera.
El cas és que em vaig enfrontar a l’últim partit de tennis d’Alcaraz amb els taps posats i vaig tenir el privilegi de veure’l a càmera lenta. Ara els faig servir per atendre les declaracions polítiques del començament de curs i resulta un alleujament escoltar-les només amb els ulls. Provin-ho i ja em diran què.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
