¿Govern trasbalsat?

Un bon balanç, però la contrapartida és que els costos salarials han pujat, i això ha complicat la vida de moltes pimes i comerços. Per això, quan després de les eleccions de 2023 es va intentar un altre canvi legislatiu rellevant –passar del màxim de 40 hores setmanals a 37,5–, no s’hauria d’haver tirat endavant sense l’acord amb els empresaris.

Més encara quan, gràcies als convenis col·lectius –lògic, ja que no totes les empreses són iguals–, molts treballadors de la indústria ja estan en les 37,5 hores o per sota de les 40. Però va ser una condició de Sumar, i el Govern la va aprovar, malgrat el rebuig empresarial. I tot i saber –el ministre Cuerpo va ser considerat una mala persona per part de Yolanda quan va intentar suavitzar la llei– que les 37,5 hores serien una càrrega rellevant per a les petites empreses. Ara –no ha sigut una sorpresa, perquè la posició contrària de Junts se sabia des de fa mesos– el Govern ha perdut d’entrada la batalla (178 a 170 vots) per la conjunció de Vox, el PP i Junts. Les opinions són lliures, però hi ha fets evidents.

Un. La llei –al contrari que la reforma laboral– s’ha fet sense cap mena de concertació social i amb una gran oposició per part de les pimes. I amb les reserves dels ministres econòmics. No era un bon punt de partida.

Dos. El Govern ha iniciat el curs –igual com el ja va acabar al juliol– amb una forta derrota parlamentària. La majoria de la investidura sembla estar cada dia més lluny, i això és una dolenta per a Pedro Sánchez, que ja arrossega moltes crítiques a conseqüència casos judicials de la seva família i el judici al Tribunal Suprem del fiscal general de l’Estat, sense precedents en la nostra democràcia.

Tres. El més greu de tot és que el Govern –i el president– han semblat quedar ben trasbalsats. Un Govern sense majoria no pot portar al Congrés projectes que positivament sap que estan condemnats al fracàs. Junts és Junts, però no podia votar a favor d’una llei que enerva bona part dels seus votants (comerciants i petits empresaris) i que li dona credibilitat davant de Foment i de Pimec, dues rellevants organitzacions catalanes. Llavors, ¿per què no es va retirar el projecte o com a mínim es va deixar per més endavant? Perquè Yolanda Díaz l’havia convertit en la seva mesura estrella i, amb les enquestes a la baixa, no volia fer marxa enrere. Tot i que la vicepresidenta no ho sàpiga, perdre batalles, perdudes per endavant, ni prestigia ni és una bona aposta política.

Notícies relacionades

Rússia prova l’OTAN a Polònia

Polarització ets tu

Quatre. El que sembla clar no és ja que la majoria de la investidura és menys creïble cada dia, sinó pitjor: que Sánchez no s’atreveix a manar en el Govern perquè és presoner de Sumar. Una cosa és tenir Yolanda com a sòcia de Govern i una altra és haver de perdre una votació rellevant, quan ja estàs dèbil, pels capricis de Yolanda, que creu que guanya popularitat perdent, però acusant Junts de representar el pitjor de la patronal espanyola. Això de Yolanda és tan estrany que cap ministre –tret de Bolaños, una estona– va estar en el seu discurs del Congrés. I els diputats del PSOE no la van aplaudir. ¿No hauria sigut millor –i més elegant– parar-li els peus ja en el Consell de Ministres?

Cinc. Sembla difícil que els estirabots de Yolanda contra Junts facilitin la molt difícil negociació dels Pressupostos del 2026, dels pocs cartutxos que li queden a Sánchez. Potser per això el president va preferir anar a veure el Cervantes d’Amenábar amb Begoña que contemplar des del banc blau els pals de Yolanda a Miriam Nogueras, l’escudera de Puigdemont a Madrid.