L’opa que explica un país

El cas del Banc Sabadell també és d’estudi. El banc de Josep Oliu va fer adquisicions sonades perquè van tocar territoris molt propis. Recordin el Banco Guipuzcoano, el Banco Gallego, l’Atlántico, l’Herrero, l’Urquijo i la CAM, per descomptat, una de les caixes amb més potencial al Llevant, en aquells anys financerament tan flamencs.

Les dues entitats enfrontades ara per una opa tenen una dilatada experiència en absorcions o reorganitzacions com per saber on se la juguen. La sort d’ara és que la política només entra quan se l’obliga a intervenir, que és més o menys el que ha passat al posar el Govern de Pedro Sánchez algunes condicions. Però així van les coses.

Ara que arriba el momentum final i que tot hauria d’estar resolt abans del 7 d’octubre és l’ocasió per analitzar, des del punt de vista d’estratègia psicològica, les diferències existencials que han aplicat cada un dels equips directius.

Sens dubte, el Banc Sabadell s’ha mogut més en l’espai sentimental i identificador amb el territori que el BBVA, que ha sigut més pragmàtic i econòmic. Aquesta és la diferència. I probablement és el que comptarà en la decisió final.

No cal massa història per explicar el resum de les conseqüències d’una opa amb vencedor el BBVA: ens trobarem davant un dels bancs més potents d’Europa. Tampoc resulta difícil resumir el que s’explicarà si l’èxit és per al Sabadell: la consolidació d’un banc lligat a un lloc. Com si es tractés d’un quadrilàter i l’àrbitre tingués agafats els braços de Torres i Oliu, la decisió no estarà en mans d’uns àrbitres, sinó dels accionistes. Així que el relat d’aquesta aventura econòmica també ajudarà a descobrir en quin punt es troba la realitat del país. La de Catalunya i de la resta d’Espanya.

Notícies relacionades

La setmana poc laboral

Suïcidi: conèixer i prevenir

¿Ens trobem, una vegada més, davant un debat d’identitats que hagin de reclamar l’herència d’uns industrials del Vallès que volien finançar-se al segle XIX o en una realitat expansiva i de musculatura financera que reclama el segle XXI? No hi ha una resposta bona. Les dues expliquen una història sincera, tot i que una miri al passat i l’altra al futur.

Quant a la política catalana, serà un baròmetre fiable. I és curiós. Tot apunta que el president Illa es troba més pròxim que Catalunya no perdi un banc genuí i propi. No obstant, si surt l’opa del costat del BBVA significarà que, efectivament, algunes tensions territorials estan superades. La raó: els accionistes decideixen.