Soc un mal culer. Sempre ho dic. Quan el Madrid juga bé, no em molesta, i si Vinícius marca gols pletòrics, els reconec, tot i que com a individu tingui poc per merèixer. Soc culer des d’abans que plantés a l’habitació un pòster amb la fotografia de Sadurní, Rifé, Torres, Gallego, Costas, Joan Carles, Marcial, Asensi, Rexach, Cruyff i Sotil. Corria la temporada 73-74. L’entrenador era Rinus Michels. Va ser l’arrencada de la transformació d’una manera d’entendre el camp de futbol. Michels, Cruyff, Guardiola, Messi… i seguiran. L’ADN serà difícil perdre’l.
Cada equip defensa la seva personalitat. No hi ha club que no se senti el més honest de tots i amb més història. La memòria sempre provoca males passades. Segurament pocs sabran que l’equip més antic d’Espanya és el Huelva, creat el 1889 per anglesos que recollien la tradició d’un altre equip desaparegut, el Rio Tinto Foot-Ball Club, impulsat per empleats de les mines. Tampoc es recordarà que abans que el FC Barcelona (1899) es va fundar el Palamós CF (1898), per exemple.
La història dona per al que dona i el present sempre prioritza l’ara, tot i que aquest ara estigui forjat pel passat. Pot ser que a gairebé ningú li importi, però és la rutina que fa tirar endavant. És l’ADN al qual abans em referia que aconsegueix que aquests jovenets que nodreixen la plantilla de l’actual Barça se sentin normals i no estrelles. Tant com per agafar unes bicicletes i anar-se’n a fer un volt per la ciutat, després d’haver guanyat la Lliga. Veurem fins quan ho poden fer.
Doncs tota aquesta empremta recollida al llarg dels anys, sense avisar, s’ha allotjat en el seu entrenador Hansi Flick. I no està gens malament. Tots els clubs tendeixen a estar representats per un dels seus membres. Els col·lectius necessiten visualitzar un individu que els representi. En el cas del Barça, Cruyff va ser aquesta imatge durant un temps, després Messi i ara és el seu entrenador. Cadascun amb la seva personalitat. L’holandès va venir a canviar el sentit del futbol del segle XXI; l’argentí, a trobar la perfecció dels seus moviments en contacte amb una pilota, i l’alemany, a humanitzar la relació amb uns nanos que tenen un compte corrent milionari però no deixen de ser unes criatures. Gestionar això té els seus problemes. Que l’hi expliquin a Xabi Alonso o Álvaro Arbeloa. I ells van ser jugadors.
Flick sembla controlar les emocions dels seus jugadors. Li van a favor els seus ulls clars. Ja no és només el color. La mirada de l’entrenador és de pare, de savi amb experiència, de l’assossegat pacient, de generador de confort i del que té les idees clares, però capaç d’escoltar. Tot un descobriment esportiu.
S’ha de reconèixer que Jan Laporta té un do especial a l’hora de contractar. La seva decisió per Pep Guardiola quan va debutar amb el primer equip va rebre moltes crítiques i en ell hi va haver el secret de les sis copes. Flick fa bo Laporta i mirin que té tres anys menys. Els seus són ulls per confiar. I aquí tenim el jove Barça, amb molta història triomfadora per endavant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
