La frase de Pedro Sánchez –"hi ha jutges que fan política i polítics que fan justícia"– va camí de convertir-se en una de les més controvertides del seu mandat. La primera part, dita en el marc d’investigacions judicials que afecten el seu entorn familiar, ha generat una forta polèmica política, amplificada per la coincidència amb l’obertura de l’any judicial. Perquè no només és una crítica al funcionament de la justícia, sinó un missatge que, implícitament, qüestiona la legitimitat d’algunes actuacions judicials, una narrativa que pretén desacreditar els òrgans de l’Estat que actuen amb autonomia davant l’Executiu.
Per descomptat, això no suposa negar l’existència d’interpretacions jurídiques divergents ni ignorar que la neutralitat judicial pot estar subjecta a tensions. Però l’afirmació de Sánchez va més enllà d’una crítica raonada o constructiva, ja que no pretén millorar el sistema judicial, sinó desautoritzar decisions incòmodes mitjançant la seva politització.
La segona part de la frase, tot i que no ha rebut tanta atenció, no és menys rellevant en l’actual context polític, condicionat pel debat sobre l’amnistia i pel paper dels líders independentistes en la configuració de les majories parlamentàries. En aquest sentit, la recent visita del president de la Generalitat, Salvador Illa, a Carles Puigdemont a Brussel·les no pot considerar-se pas un fet aïllat ni desvincular-se del missatge de Sánchez.
Notícies relacionadesLa imatge d’Illa –màxim representant institucional a Catalunya– desplaçant-se a Brussel·les per reunir-se amb algú que, tant si es vol com si no es vol, continua sent un pròfug de la justícia espanyola, adquireix una forta càrrega simbòlica i política que transcendeix un simple gest de diàleg o reconciliació. Més aviat, en vista de les declaracions presidencials, aquest episodi s’inscriu en una estratègia més àmplia de ressignificació del procés en la qual es dilueixen deliberadament les fronteres entre legalitat i legitimitat, entre justícia i política. Un marc en què la política aspira a actuar com a instància correctiva i fins i tot substitutiva de la justícia, sota la premissa que certes decisions judicials obstaculitzen una suposada solució política.
Aquest és un plantejament que consagra una perversa lògica contrària a la separació de poders en la qual la política no només s’emancipa de la legalitat, sinó que s’erigeix en àrbitre de la justícia, en nom d’un pragmatisme que prioritza els interessos partidistes, en aquest cas la continuïtat governamental. I quan aquesta frontera es difumina, el que està en joc no és només l’equilibri institucional, sinó la qualitat mateixa de la democràcia i els mateixos fonaments de l’Estat de dret. La separació de poders no és un principi retòric ni un formalisme jurídic; és la garantia última davant els excessos del poder. Per això, en una democràcia liberal, ni els polítics han de fer justícia ni el jutges política.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
