L’estratègia de seguretat dels EUA

Quan el 2015 Trump es va presentar a la presidència dels Estats Units ens preguntàvem si les barbaritats que deia calia prendre-les seriosament. La resposta és que calia prendre-les seriosament i també literalment. El que fa una dècada semblava impensable avui és una realitat i la millor prova és la seva nova Estratègia de Seguretat Nacional (ESN), trufada de grandiloqüència trumpiana ("un full de ruta per garantir que Amèrica continuï sent la nació més gran i exitosa de la història humana"), i dels ideals trumpians de la força sobre el dret, d’America First i de MAGA, o sigui la promoció de tot el que faci el seu país més fort, més segur i més pròsper. I els altres, que s’apanyin.

Es tracta d’un text breu de 29 pàgines i cinc capítols dedicats al Nou Continent, Àsia, Europa, el Pròxim Orient i l’Àfrica. Per aquest ordre, que ja és indicatiu de les seves prioritats. El món només importa en la mesura que afecta els interessos americans.

Sobre les Amèriques, l’ESN reivindica la doctrina Monroe (a Washington ara l’anomenen irònicament doctrina Donroe, per Donald) per assegurar la primacia dels interessos comercials i de seguretat nord-americans, limitar la penetració d’altres països (¿també la UE?), i enfrontar els problemes migratoris i de narcotràfic. Per a això, Washington afavorirà l’arribada al poder de governs amics i fuetejarà els que percebi com a hostils.

Sobre Àsia, l’objectiu és contenir la Xina, obligar-la a un consum intern més gran perquè el món "no pot absorbir el seu excés de producció" i frenar el seu expansionisme militar. "Evitar un conflicte sobre Taiwan... és una prioritat", i recorda que Washington "no recolza cap canvi unilateral de l’statu quo". Aquestes referències han caigut com un tret (mai millor dit) a Pequín, que ha convertit la recuperació de l’illa en un objectiu irrenunciable.

Sobre Europa, una galleda d’aigua freda que no sorprèn perquè plou sobre mullat. Menyspreu i paternalisme amb una ovella esgarriada. Per a Washington, Europa està perdent l’ànima, la "identitat occidental", com a conseqüència de la immigració i polítiques que limiten la llibertat d’expressió i anuncia la intenció d’ajudar-nos a recuperar la veritable essència europea (!). Al proclamar el suport a les tendències iliberales, Washington ens declara una autèntica guerra cultural que s’afegeix a les diferències que ja mantenim en comerç, serveis, o seguretat. Amb amics així no calen enemics. Els EUA assumeixen la teoria del Gran Reemplaçament, que afirma que la immigració està esborrant la cultura europea, i es declaren disposats a corregir aquesta deriva "cultivant la resistència" de "partits patriòtics" (es refereix a AfD, Vox, RN...), que suposa una ingerència inacceptable en els nostres assumptes interns.

També afirma que les expectatives europees sobre la guerra d’Ucraïna no són realistes sinó un destorb i que només els EUA hi poden trobar una solució. Sobre l’OTAN, sembla afegir-se a Moscou al rebutjar el model d’"una aliança en perpètua expansió". A Europa, aquestes idees han caigut comprensiblement malament i confirmen el deteriorament de la relació transatlàntica i el creixent distanciament amb els EUA, mentre han sigut acollides amb satisfacció al Kremlin per les mateixes raons.

Notícies relacionades

Mango batega més enllà d’Isak Andic

Un capvespre en un banc

L’Orient Mitjà perd importància, perquè ja no està a punt d’"una catàstrofe imminent" sinó que apareix com "un lloc d’associació, d’amistat i d’inversió", especialment les petromonarquies del Golf, la democratització de què s’abandona. I perquè no en quedin dubtes, afegeix: "Volem bones relacions i relacions comercials pacifiques amb els països de tot el món, sense imposar-los canvis democràtics o socials que no estiguin d’acord amb les seves històries i tradicions". Els drets humans, al bagul de la història.

Finalment, hi ha tres paràgrafs dedicats a l’Àfrica per canviar l’enfocament centrat en l’ajuda per un altre que privilegiï el comerç i inversions en països que obrin els mercats als productes i serveis americans, en especial energia i minerals estratègics. En el pla polític, explica que els EUA ajudaran a arribar a acords en conflictes oberts, però sense "compromisos o presencia americana a llarg termini". L’Àfrica continua important molt poc a Washington. I nosaltres, cada vegada menys.