Asseure’s a parlar amb l’altre

Va ser un temps molt dur, per als catalans, per als qui, sent d’altres latituds, o per a la ciutadania en general, vam patir la incertesa que va arribar al punt culminant quan el llavors president de la Generalitat va desistir de declarar la independència. Aquell amic em va instar a deixar de parlar-li, a callar, a no esmentar si més no, en el que escrigués o en qualsevol circumstància, els noms propis dels seus parents. Va ser per a mi el moment més dur, més simbòlic, d’aquella terrible espera d’un procés (el procés) que va posar a punt del desastre un futur que semblava de vidre trencat.

Catalunya, i la seva capital, Barcelona, em van ensenyar a llegir i a escriure en l’idioma de Marsé, en els idiomes de Serrat, en la manera de ser de Carmen Balcells o de Beatriz de Moura i de Jordi Herralde, en l’humor del Pitoniso Pito o en les cròniques que ens van regalar a Triunfo Manuel Vázquez Montalbán i a Tele eXpress Joan de Sagarra.

Aquella censura que s’obria en el futur d’un país difícil i dividit va tenir llavors la identitat d’un desastre, que cadascú va veure com li va donar la gana, alguns en silenci i d’altres escrivint o assajant les diferents maneres de plorar que tenen les persones o els països. Sentir que Catalunya se n’anava tenia totes les interpretacions possibles, i n’hi va haver de totes. Enmig d’aquell marasme que a tots ens concernia em va tocar viatjar a Girona, que era en aquell moment una capital simbòlica del present que representava Puigdemont a la Generalitat de Catalunya.

Hi anàvem gent d’aquí i d’allà a parlar de les literatures, i en el silenci en què van treballar les converses es podia calibrar el valor de la paraula: és a dir, no parlàvem del que passava, ni del que podria passar; assajàvem potser l’adveniment d’una cosa que encara no tenia nom propi.

Haig de dir que en aquell moment de Girona hi va haver un senyor, que era a l’estació del tren, que em va parlar del que anava a passar: em va dir "no passarà res". Les coses van passar en el pitjor dels casos quan Madrid, aquesta entelèquia, va decidir anar més enllà de tot i va muntar a la Generalitat un temps de silenci que s’assemblava a la part més fosca d’una discussió: quan no parla ningú. De mica en mica, la història es va ocupar d’anar posant les coses a lloc. Els presagis es van anar complint. Recordo que un dia, quan ja es va declarar el que semblava un estat de setge, vaig anar a veure amics a Barcelona. Els uns i d’altres semblaven part d’un país atònit.

Sempre vaig recordar aquella trucada de l’amic que em va dir que callés respecte al que passava a Catalunya, o que almenys no utilitzés en va el nom dels seus. D’aleshores ençà, i sempre que Catalunya va ser assumpte en la meva vida, com a periodista, però sobretot com a ésser que s’estima aquell país extraordinari, he sentit que alguna cosa hauria de passar en algun moment perquè no passés, per exemple, aquell ensurt que va implicar l’expresident de la Generalitat, que va venir corrents i corrents se’n va anar, en un assaig del que una vegada semblava que havia de ser un cop d’estat... Aquest nou ensurt no va anar a més, i no en fa pas tant.

Notícies relacionades

Deixar-la estar

L’alfombra de la vergonya

Mentre totes aquestes coses han anat passant he sentit que alguna vegada algú hauria de tornar-se a asseure, amb llum i sense taquígrafs, per assajar una altra vegada el que es va començar a trencar el 2010, quan un president va venir a veure a Madrid un president i en va sortir un amarg galimaties. Ara que el president actual de la Generalitat, Salvador Illa, s’ha assegut a Brussel·les amb qui va ser un dels seus antecessors, Carles Puigdemont, és hora que els qui creuen que és millor el silenci, o el menyspreu, o l’oblit, comencin a pensar que haver-se assegut en una seu catalana de l’exterior és millor que callar o desdenyar o destruir la possible bondat que comporta la decisió de trobar-se.

De trobar-se, de donar-se la mà i de posar-se a parlar una altra vegada com si, havent passat el que va passar, fos capaç la vida de regalar futur i no menyspreu. Parlar amb l’altre fa sempre millor l’altre, i el qui s’hi assegui.