Autonomia digital o submissió

No era una anècdota. La instantània simbolitzava una dependència estructural forjada després de la Segona Guerra Mundial, amb arrels culturals en acords com els de 1946 entre Léon Blum i James Byrnes –quan França va acceptar quotes obligatòries de cine nord-americà a canvi del pla Marshall.

Aquell cavall de Troia va resultar ser l’inici d’una claudicació cultural que va obrir pas a l’americanització de la vida quotidiana europea. Primer va ser el cine, després la televisió, després les plataformes audiovisuals i, avui, el domini feudodigital de Silicon Valley.

A finals del segle XX es deia que "els mitjans eren americans". Avui ja no ho són només els mitjans: gairebé tot el sistema tecnològic de la Unió Europea depèn dels EUA.

N’hi ha que ens volen fer creure que aquesta claudicació és convenient. Que l’únic dilema geopolític es redueix a sotmetre’s a Washington o a Pequín. Aquesta dicotomia, però, és simplista i enganyosa. L’amenaça principal no és una suposada agressió xinesa, sinó la nostra submissió voluntària a l’ecosistema cultural i tecnològic nord-americà.

Les dades són clares: nou de les deu plataformes digitals més grans són nord-americanes. Google controla el 92% de les cerques; Meta, el 80% del temps a les xarxes socials; Amazon, un terç del núvol públic; Apple fixa els estàndards tècnics. I l’actual carrera de la IA funciona com una opa hostil sobre la ciència i la producció de continguts mediàtics a Europa.

Això no és competència de mercat, sinó que es tracta d’indicis de l’hegemonia nord-americana sobre infraestructures crítiques: militars, científiques, educatives, mediàtiques. Quan una d’aquestes companyies amenaça de retirar serveis si no acceptem les condicions que ens imposa o quan enfonsa amb un algoritme l’audiència d’un mitjà, es col·loca per sobre dels estats i de la Comissió Europea.

Trump ho ha expressat amb cruesa amenaçant amb més aranzels si Europa intenta regular les seves tecnològiques. No ho oblidem: Washington pressiona amb constància. El missatge és clar: submissió en nom d’una suposada protecció que no hem demanat mai.

La Xina, per la seva banda, desplega una seducció més calculada, però no per això menys insidiosa. La seva iniciativa per a la governança global de la IA del 2023 parla de "sobirania digital" i "no ingerència". Alhora, ofereix cooperació en 5G, IA o transició ecològica, però amb condicions estratègiques que no se’ns escapen i a canvi d’una imposició no manifesta: el silenci sobre les nefastes conseqüències per als drets humans que té a la Xina l’aplicació de la supervigilància.

Davant aquesta falsa dicotomia, Europa no ha d’acceptar l’imperatiu binari. De fet, hi ha tres models diferents: el capitalisme de vigilància privada de Silicon Valley, la supervigilància estatal xinesa i el model europeu d’Estat de dret digital i economia social de mercat.

Les nostres regulacions –RGPD, llei de mercats digitals, AI Act– no són una burocràcia ridícula i no suposaran cap obstacle a la innovació: són l’afirmació dels nostres valors.

I projectes com Gaia-X (núvol europeu), el consorci Supreme (xips quàntics) i els Digital Innovation Hubs mostren que l’autonomia estratègica europea no és una quimera, sinó una possibilitat real.

Notícies relacionades

Regular l’amor al despatx del cap

Més qualitat educativa

Ara bé, el camí cap a la sobirania digital exigeix tres moviments: primer, mobilitzar el nostre poder regulador i financer per mirar de crear espais de compromís i llibertat i potenciar campions industrials europeus; segon, mantenir una cooperació selectiva amb els EUA i la Xina en àrees concretes, però sense il·lusions estratègiques; tercer, equilibrar la relació amb Washington i Silicon Valley i exigir reciprocitat i respecte a les nostres normes.

Europa no ha de triar entre submissions, sinó que ha d’apostar per l’autonomia, amb economia, regulació i legitimitat per fer servir la tecnologia al servei de la societat.