La mediatització mata la política

Hi ha un moment, difícil de precisar però fàcil d’intuir, en què la política va deixar de pensar-se com a espai de mediació i va començar a concebre’s com un simple escenari mediàtic.

¿Va ser quan les càmeres van entrar als parlaments no solament per gravar, sinó per dirigir l’escena? ¿Quan els telenotícies i els info-shows van començar a marcar el ritme del legislador i els jutges filtraven abans que sentenciar? ¿Quan els talk-shows van deixar d’instrumentalitzar famosos per passar a ocupar-se de polítics? ¿Quan els partits es van assemblar més a cambres d’eco que a espais de deliberació? ¿O quan els spin doctors van decretar que el debat polític s’havia d’assemblar a les disputes dels bars?

Tant hi fa el moment exacte El que és rellevant és que, d’un quant temps ençà, la política ja no es regeix per la lògica de l’interès general, sinó pel guió dels mitjans. En aquest final de curs polític, amb televisions exhaustes (gairebé agòniques) i l’imperi de les xarxes reforçat per la IA, voregem un perfecte estat de populisme mediàtic.

La mediatització de la política –aquest procés pel qual els mitjans no solament informen, sinó que condicionen profundament– ha colonitzat el sistema sencer. Executiu, legislatiu i judicial es veuen absorbits per la lògica mediàtica actual: la de la immediatesa, l’escàndol i de l’impacte emocional. Els temps llargs –el càlcul, l’espera, l’acord– han sigut arrasats pel tsunami de la urgència. Com si l’única veritat possible fos l’última que es va tuitejar.

El problema no és de ritme i prou, sinó de format. La mediatització imposa les seves maneres: clickbaits, fragments virals, discursos-mem, flasques grollers, debats comprimits en trenta segons d’esbroncada. ¡Pura adrenalina en vena!

La mort del matís

Així, la complexitat queda fora de pla. Els matisos no rendeixen. El discurs polític es torna previsible, enformat, impostat. Els parlamentaris no parlamenten: actuen teatralment. Els jutges no sentencien: filtren. Els ministres no governen: improvisen exabruptes al ritme del sobresalt mediàtic. I, mentrestant, la política –la de veritat– va fent mutis pel fòrum.

Això té conseqüències de fons. Una és la despolitització. Paradoxalment, en un moment en què es parla més que mai de política, els partits es buiden de militants, es participa menys en les eleccions i la desafecció no deixa de créixer. Una altra, la de l’autoritarisme creixent: els partits han deixat de ser comunitats de pensament per convertir-se en clubs de fans d’un líder. Ja no es discuteix: s’aplaudeix. Ja no es debat: es coreja. La fidelitat al líder carismàtic ha substituït el pensament crític.

En lloc de places públiques, escenaris. En lloc d’idees, eslògans. En lloc de ciutadans actius, audiències passives. Els parlaments, antany llocs de deliberació, semblen platós: les intervencions es preparen no per convèncer l’adversari, sinó per viralitzar-se; es legisla poc i s’escenifica molt. Alhora, els platós es disfressen de parlaments: el soroll televisiu ha substituït la paraula. I la paraula, que va ser l’arma noble de la política, ha quedat reduïda a pura impostura estratègia de màrqueting narratiu.

La Justícia, per la seva banda, ha assumit un rol estrany, gairebé d’apuntador de l’espectacle teatral. Les filtracions ja són una forma habitual d’intervenció. Els sumaris, primícia. Els jutges, protagonistes involuntaris –o no tant– d’una trama que supera la ficció, actuen sovint com a apuntadors del guió mediàtic.

En aquest context, la ciutadania queda atrapada en un estat perillós: no ja de credulitat, sinó de descreença total. No és només que s’accepti el primer que se sent, sinó que ja no es creu res, o gairebé. Tot es percep com una manipulació, com una part d’una escenografia sense fons real. La política s’ha convertit, per a molts, en una ficció de la qual cal desconfiar per sistema. I això és l’avantsala del cinisme: l’ocàs de la democràcia.

Perquè la democràcia no viu només del vot, sinó del judici crític, del compromís cívic, de l’interès pel que és comú. Quan la política esdevé soroll, el ciutadà compromès apaga i desconnecta. I quan es torna farsa, abandona la sala i se n’absté. La conseqüència no és només el deteriorament institucional: és l’orfandat democràtica.

Notícies relacionades

El Govern es debat sobre portar a votació els Pressupostos

José María Páez, vocal del CGPJ: "Els decibels dels atacs als jutges són absolutament escandalosos"

¿Què cal fer llavors? Potser el primer pas és tornar a la política el valor de la paraula, del temps i de la calma. Recordar que governar no és escenificar, que deliberar no és vociferar, que fer justícia no és filtrar. Potser toca recuperar els espais de trobada, els partits com a escoles de ciutadania i els mitjans com a eines d’investigació, coneixement i comprensió, i no pas de distracció i fanatització. Perquè si tot és espectacle, res és veritat. I sense veritat –o sense voluntat de buscar-la–, la democràcia degenera a pur teatre sense ànima.

Ens toca elegir: continuar aplaudint o xisclant des de la grada o tornar a pensar i actuar des de la plaça.