¿Resistirem la campanya permanent?

Al seu dia, la fórmula va ser una innovació estratègica; avui, en canvi –quan manen les xarxes socials i vivim en connexió contínua–, la campanya permanent s’ha convertit en imperatiu categòric. Per això, la política s’ha transformat en un espectacle frenètic i caòtic, en un teatre sense pauses en què només s’actua per a la galeria. Un espectacle que transforma declaracions i programes en eslògans buits.

Després del xou viscut al Senat i amb eleccions a la vista –a Extremadura, al desembre; a Castella i Lleó, al març, i a Andalusia, al juliol–, sembla evident que Espanya ja ha entrat en una campanya electoral permanent que es prolongarà, com a mínim, fins a les pròximes eleccions generals. I és molt possible que els estrategs de comunicació, les empreses enquestadores i els mitjans celebrin aquest ritme, perquè veuran augmentar els ingressos. Però per a la democràcia pot ser letal: no hi ha gairebé cap sistema democràtic que resisteixi en mode campanya sense exposar-se a greus perills.

¿Quins perills?

Augmentarà la tensió parlamentària fins a cotes impredictibles. Cada vegada costarà més aprovar lleis. El soroll es farà eixordador perquè els blocs mediàtics reforçaran les seves trinxeres: uns invocant el "no passaran" davant el feixisme i d’altres proclamant-se "salvadors de la pàtria". L’esfera pública se sobreescalfarà, i el que abans era discrepància es convertirà en animadversió permanent i en odi.

El resultat serà una societat més polaritzada, uns ciutadans esgotats per la brega contínua i unes institucions polítiques més desgastades que mai fins ara en democràcia.

¿Això afavoreix la convivència democràtica? De cap manera. Fins i tot encara que acceptem com a principi que la vida democràtica es nodreix del debat i el conflicte. Perquè, quan se sobrepassen determinats llindars de tensió, el que ens cau al damunt es pot assemblar més a un tsunami contrademocràtic que no pas a la conformació de noves majories. Sense anar gaire lluny, ho veiem ara mateix als EUA. És urgent, per tant, corregir el rumb.

És urgent, abans que res, reduir l’agressió verbal entre partits i dirigents. És imprescindible arribar a pactes de conducta que impedeixin que, davant qualsevol crisi –una catàstrofe natural o el col·lapse d’un servei públic–, els discursos s’assemblin més als de hooligans que als dels servidors públics que cobren de l’Estat. En altres països s’han firmat pactes de no-agressió verbal. ¿Per què no imitem el seu exemple? L’enrabiada contínua i la cavada de trinxeres no poden acabar mai en res de bo.

També s’ha d’abandonar la lògica de blocs irreconciliables. La política de blocs tancats només condueix a l’immobilisme i a la paràlisi. I continuar-hi només ens conduiria a un estat de guerracivilisme cultural i, a la llarga, a un estat d’inanició generalitzada.

Notícies relacionades

Ara només em surten coses de la Rosalía

Barcelona, una ciutat per tornar-hi

Finalment, fins i tot en estat de campanya permanent, s’ha de respectar la independència de les institucions. No poden sucumbir al dictat de l’Executiu –ni de l’oposició– sense desnaturalitzar-se i sense perdre legitimitat. No podem perdre mai de vista que en les campanyes electorals només han d’actuar els partits i els candidats: governs, parlaments i altres poders de l’Estat no hi poden prendre partit; i tampoc les institucions que precisament tenen la raó de ser en la seva pròpia independència i neutralitat, com ara els consells de regulació, els mitjans i les agències públiques.

Només així podrem resistir democràticament el perill de les campanyes permanents. Només així preservarem el clima de convivència i l’Estat de dret que necessitem. I només així garantirem que les eleccions continuïn sent un espai de confrontació d’idees i que no es converteixin en una guerra total destinada a aniquilar l’adversari.