¡És la productivitat!

La productivitat d’un sector o d’un territori es refereix a la seva capacitat per generar béns i serveis de manera eficient, utilitzant els recursos disponibles. És una mesura que relaciona la producció total amb els recursos utilitzats per generar-la, com el treball, el capital o la tecnologia. Si un sector produeix més béns o serveis amb la mateixa quantitat de treballadors o de maquinària, la seva productivitat augmenta. Passa el mateix amb la productivitat d’un territori. Un país amb alta productivitat pot produir més béns i serveis per hora treballada i, com a conseqüència, pot tenir nivells salarials més elevats, que un altre país amb una productivitat inferior.

¿El benestar de la població dependrà, per tant, del total de béns i serveis que produeix (el PIB) o de l’eficiència per produir-los? Si augmenta la població ocupada, com ha passat a Espanya i a Catalunya, lògicament augmentarà el PIB, però no necessàriament la productivitat i el PIB per càpita.

Vegem algunes xifres. Segons diferents fonts, des de 1993, el salari mitjà real a Espanya amb prou feines ha crescut un 3,6%. En tres dècades hem passat de 29.588 a 30.654 euros. Segons un estudi recent de l’OCDE (Average Annual Wages 1994-2024), Espanya seria un dels pocs països de l’OCDE que gairebé no ha augmentat el nivell salarial real els últims 30 anys. Mentrestant, els preus haurien augmentat més del 50% en el període 2000-2024.

En resum: des del 2000 fins al 2024, l’IPC espanyol ha crescut més d’un 50%, cosa que reflecteix l’encariment generalitzat dels béns i serveis al llarg d’aquest període. Mentrestant, els salaris reals estan estancats perquè no ha augmentat la productivitat.

Com a resultat, observem, entre molts altres exemples, les dificultats per poder exercir el dret a una vivenda i a un salari digne i els problemes creixents per poder finançar un cert nivell de l’Estat del benestar.

A escala global, si comparem els tres grans blocs (UE, EUA i Xina), podem observar l’evolució de la productivitat durant els últims 20 anys: a la UE ha pujat entre un 20% i 26% (1%-1,2% anual), amb una notable desacceleració després de la crisi del 2008. Als EUA ha crescut entorn d’un 45%-50%, amb un ritme mitjà anual entre 1,8% i 2,1%. A la Xina la productivitat s’estima que ha crescut entorn d’un 3%–4% anual, que ha resultat en un creixement acumulat molt superior al de la UE o els EUA.

Espanya, per la seva banda, ha tingut un rendiment clarament per sota de la mitjana europea i molt inferior al dels EUA o la Xina.

Aquesta situació ve de lluny. Ja el 23 de novembre del 2000, La Vanguardia publicava l’article pòstum d’Ernest Lluch, sota el títol ¡La productivitat, dimonis!, en què es preguntava: ¿per què aquest fracàs de la productivitat? i ¿quines en són les causes? Desgraciadament, no va poder contestar a aquestes preguntes que seguim fent-nos, perquè continuem fracassant en aquest tema fonamental. O som capaços d’augmentar substancialment la productivitat de l’economia o seguirem amb un deteriorament de les condicions de vida de la població i amb greus dificultats per mantenir el nivell de qualitat de l’Estat del benestar, que amb tant esforç hem aconseguit.

Actualment tenim un sistema productiu amb un pes excessiu de sectors de baix valor afegit, com el turisme i altres serveis. Al seu torn, com reflecteix un estudi recent d’IVIE, una part de l’economia no progressa adequadament mentre una altra sí que ho fa, apuntant a l’existència d’una doble velocitat entre sectors i dins de cada un d’ells.

Notícies relacionades

Deshumanitzar per odiar

Turisme: ni eufòria ni punxada

Si el problema és la baixa productivitat, ¿per què els nostres governs i els mitjans de comunicació es van centrant en els augments del PIB, quan això no va acompanyat d’increments del PIB per càpita i quan els salaris reals no augmenten?

En un article recent, Esteve Almirall situava el problema de la productivitat com el nostre problema número u, tenint en compte que els salaris baixos, els problemes de la vivenda, el baix nivell del sistema educatiu o la saturació dels serveis sanitaris, entre d’altres qüestions, són en bona mesura resultat del nostre principal problema: la falta de productivitat de l’economia espanyola.