A contrallum
Un intent de cura
Vuelta al cole en la una escuela en Sants /
En un esforç per posar ordre a la meva vida, vaig començar la jornada afaitant-me (arrossegava una barba bruta de sis o set dies). No era la primera vegada que m’afaitava, però sí la primera en molt de temps que atorgava a aquell gest un valor simbòlic. Com si al retirar l’escuma amb la fulla aclarís també les meves tenebres mentals. Em feia l’efecte d’estar esborrant de la cara un jo (o part d’un jo) que no m’era útil. Vaig sentir que el lavabo rebia, agraït, aquesta ofrena ritual del que sobrava. I al mirall, a mesura que la pell del rostre quedava neta, es manifestava la il·lusió (fràgil, és cert) de començar de zero.
Aquesta il·lusió, la de començar de zero, conté un punt de deliri, però ja sabem que el deliri constitueix un intent de cura. Comencem de zero quan canviem els llençols del llit, quan netegem calaixos, quan obrim un quadern nou, quan ens tallem els cabells, quan comprem un bolígraf, quan pintem l’habitació, fins i tot quan reiniciem l’ordinador. La vida diària està plena d’actes domèstics que constitueixen altres tants intents, en general inconscients, de començar de zero. Dilluns és la gran troballa per proporcionar el miratge col·lectiu de començar de zero, i encara més l’inici d’any; tot i que també el setembre, que ja és aquí, neix amb aquesta fantasia sota el braç. Hauríem d’entrar en aquest mes amb camisa blanca i corbata (a més d’afaitats). Però molt em temo que el setembre que ens cau damunt tindrà un toc de funeral, com si, en lloc d’un mes, fos un tanatori on vetllarem les hectàrees calcinades en els incendis de l’estiu. Aquest serà el principal assumpte de les tertúlies en bars o oficines i, sens dubte, en l’agra discussió política que ens espera. Al foc de la natura se succeirà (ja s’està succeint) la foguera litúrgica de les paraules.
En tot això pensava mentre m’aplicava una crema regeneradora en aquells llocs del rostre ocupats abans per la barba. I em preguntava si es pot començar de zero de manera individual, al marge de la comunitat en què un viu. Potser no, però ¿per què no intentar-ho?
