Només l’àmbit públic salva el poble

Perquè el personal mèdic de la pandèmia de la covid o els professionals que apaguen els incendis d’aquests dies, no apareixen per gràcia divina sinó perquè l’àmbit públic, l’Estat, hi era. En aquell moment i, quasi del cert, molt abans, donant educació i formació a aquests professionals. I a això només hi arriba el poble si té consciència del patrimoni col·lectiu que representa aquest poder.

¿Per aconseguir-ho cal pagar impostos? Per descomptat, per a això serveixen. I tu, malgrat que pregonis que el que és públic no cal, segur que alguna vegada a la vida o te n’has beneficiat o te’n continues beneficiant. Els qui demonitzen els impostos han de pensar que sense no hi ha hospitals, no hi ha pensions, ni bombers, ni Exèrcit, ni UME, ni carreteres, ni protecció social. ¿Que l’Estat podria ser més eficient? D’acord, però perquè ho sigui no es pot votar negacionistes, ni els qui critiquen els impostos, escorxen l’àmbit públic, privatitzen serveis per interès o ignoren les reivindicacions laborals dels seus treballadors i treballadores.

Notícies relacionades

Conviure amb el foc

El català i la minifaldilla

"L’àmbit públic no cal, ja n’hi ha prou empreses privades i fundacions que ajuden", et diuen. Doncs perfecte. Tot suma, però rumiem una mica. Perquè moltes d’aquestes empreses i fundacions no existirien sense l’àmbit públic. ¿Com? Perquè moltes accedeixen a deduccions fiscals per les seves donacions. D’altres ajuden perquè una bona part dels seus ingressos venen de subvencions públiques. I no podem oblidar que gairebé totes busquen un benefici reputacional que millori la seva imatge i fins i tot la seva posició en el mercat. ¿És dolent, això? No, perquè comporten de vegades un benefici immediat, però sí que és problemàtic quan es pretén que això substitueixi l’Estat, o quan s’usa l’acció benèfica per justificar retallades en l’àmbit públic. La caritat pot alleujar una necessitat puntual, però l’Estat ha de garantir drets. I, sobretot, hi ha una enorme diferència: l’ajuda privada és sempre voluntària, limitada i temporal, mentre que el que és públic és obligatori, universal i permanent en el temps, si cal.

Així que el pròxim cop que et diguin "el poble salva el poble", no et quedessis a la superfície. La solidaritat comunitària és bona, però quan la meva mare va tenir càncer no l’operava pas el veí. Aquesta força comunitària, tot i que valuosa, no assegura continuïtat, ni equitat, ni universalitat, perquè depèn de la voluntat privada. Només el que és públic converteix la solidaritat en dret: la sanitat, l’educació, les pensions, l’habitatge o l’ocupació no depenen de les bones intencions, sinó d’institucions i polítiques conquerides col·lectivament. Així que el poble salva al poble, però només si ho fa construint i defensant un Estat que no deixi ningú enrere.