Dani Alves i el judici diví

El seu període a la presó coincideix amb aquesta crida de Déu. I s’ha obert el debat perquè el missatge no es queda en l’àmbit íntim de la fe. Es converteix en un discurs públic. I en aquest discurs apareix una idea delicada: la d’associar la seva llibertat actual amb una mena de legitimació espiritual. S’ha de recordar que a Alves no l’ha salvat Déu de la presó. Més aviat el van salvar els diners. L’Audiència Provincial va acordar-ne la llibertat sota el pagament d’un milió d’euros. S’ha de recordar que el va salvar l’Estat de dret, perquè el seu cas va ser un altre de tants que desmunta el mite que "només la paraula d’una dona condemna els homes". O la demostració que sí que existeix la presumpció d’innocència per als homes, enfront dels que afirmen que no és cert. De fet, n’hi ha tanta que hem vist en la història lladres lliures (rics o polítics, gairebé sempre) o assassins masclistes en llibertat.

Recordem dues coses. Una, que l’absolució actual no és una qüestió espiritual. Va ser una decisió judicial. Una interpretació també discutida per diversos juristes i especialistes en violència sexual. I dues, que la sentència final encara no ha arribat. Així que em pregunto: si el Tribunal Suprem al final el condemna, ¿quina reflexió farà llavors Alves sobre Déu? ¿Dirà que el va abandonar? ¿Dirà que es va equivocar? Potser l’espiritualitat no consisteix a proclamar-se salvat davant càmeres i micròfons, sinó a enfrontar-se a les seves contradiccions.

Notícies relacionades

Contra el malbaratament alimentari

Tapar forats amb fons europeus

Mentrestant, tinc una altra pregunta. ¿Què pensa la víctima de tot això? ¿Com veu aquest ús de la fe gairebé com a certificat públic d’innocència? Ella continua esperant una resposta de la justícia real, no de la divina. Ella va arribar fins i tot a rebutjar la indemnització perquè no es dubtés de la seva credibilitat. Qui avui té altaveus i capacitat de reconstruir la imatge pública és ell.

La justícia divina no és una drecera moral. Posats a parlar de l’Evangeli, cal recordar-ne alguns episodis. Com que Jesús de Nazaret no planteja mai el perdó com una eina per evitar retre comptes. Que ningú pot amagar-se rere el poder, el prestigi o les aparences, perquè Déu jutja la consciència i els actes. Que Jesús va mostrar una enorme compassió envers les dones a qui han fet mal. O que va dir: "Aquest poble m’honra amb els llavis, però el seu cor és lluny de mi". Potser aquí hi ha la diferència entre semblar lliure i estar en pau amb un mateix. Perquè potser el veritable alliberament no consisteix a proclamar-se salvat davant un auditori sinó a conviure amb la consciència quan s’apaguen els focus, lluny de la xerrameca.