A contrallum
El pla visible i l’invisible
Cremen les copes dels arbres, cremen els troncs, es couen les arrels, s’abrasa el sotabosc, amb les seves plàntules (quina paraula tan bonica, plàntula), que prosperaven sota la protecció de falgueres, arbustos i matolls. Se’n va en orris la molsa, sobre la qual ens agradava passar suaument els dits com qui acaricia la galta del seu amant. Se’n van a la merda els líquens, que feien mesos o anys que dibuixaven excel·lents quadres abstractes sobre les pedres i els troncs del temple vegetal. El liquen, pobre, no té escorça protectora, manca de soca-rel. Quan desapareix un liquen, és com si es despintés un picasso.
¿Què passa en un formiguer quan el bosc es crema? Ho ignoro, però m’imagino que el fum penetra de seguida als túnels, desorientant les obreres que deuen córrer d’un costat a l’altre carregant les larves com nosaltres carregaríem els nostres nadons, mentre la superfície de la terra arriba als graus d’una planxa de ferro encès, i aquesta calor descendeix i arriba a les cambres més profundes del refugi, consumint l’oxigen. Allà hi ha la reina, asfixiant-se, envoltada de cadàvers. En tot just uns quants minuts, el formiguer esdevé una xarxa de galeries i entre les seves parets, cristal·litzades per les altes temperatures, hi regna un silenci religiós.
La majoria dels escarabats, en canvi, són individus solitaris. Viuen tancats en si mateixos, sota les pedres, o sota les escorces dels arbres, si no enterrats a terra. Amb l’incendi, tant aquests caus com el seu dur exoesquelet es transformen en forns en els quals es fregeixen les seves vísceres. Les larves cremen breument dins de la fusta com llavors que no germinaran. Potser alguns adults intentin aixecar vol, però l’aire, tan dens, tan calent, els obliga a caure immediatament amb els èlitres (una altra paraula bonica, èlitre) calcinats. No parlarem, per no plorar, de les libèl·lules, de les marietes, de les papallones, del grill, de la llagosta, de la vespa, de l’abella, del centpeus, de l’arna, ni del borinot amb abdomen d’or. Ha mort el brunzit, ha mort la música, ha dinyat l’esperit del temple vegetal. La muntanya crema en dos plans: el visible, sens dubte, però també l’invisible.
