Incendiar l’Estat de les autonomies

En menys d’un any, Espanya ha patit dues catàstrofes naturals que, tot i que diferents en forma, comparteixen fons: la dana que va negar el Llevant a la tardor i els incendis d’aquest agost, que han arrasat desenes de milers d’hectàrees i han deixat una pila de pèrdues materials i humanes. Dos episodis del que els experts anomenen fenòmens climàtics extrems, dues conseqüències visibles del canvi climàtic, que ja no admet negacionisme excepte en els marges més trasbalsats del debat públic. I dos episodis, també, que han servit com un ariet contra l’Estat autonòmic.

Les víctimes de les dues catàstrofes comparteixen un sentiment: l’abandonament. Els que ho han perdut tot no troben consol ni en les ajudes promeses ni en la gestió institucional. El relat que transmeten és unívoc: es van sentir sols. Mentre intentaven salvar vides i propietats, la majoria de responsables polítics es van enredar en discussions per determinar de qui era la competència, qui havia d’actuar primer, qui hauria de pagar després. La prioritat semblava no ser atendre l’emergència, sinó eludir culpes.

La realitat és que les comunitats tenen competències clares en matèria de protecció civil, prevenció de riscos i fins i tot gestió forestal. I la realitat també és que, tret d’excepcions, els recursos destinats a prevenir catàstrofes han sigut insuficients durant dècades. Les retallades en serveis públics, la falta d’inversió en brigades d’emergències i l’absència de planificació es paguen quan arriba el desastre. És llavors quan afloren la improvisació i els retrets.

Sobre aquest terreny inundat o calcinat prospera l’antipolítica. Els ciutadans veuen els seus governants discutint mentre ells pateixen, i la desafecció creix. Aquesta desafecció alimenta el populisme, l’extremisme i, en última instància, l’erosió de la democràcia liberal. No és un fenomen exclusiu d’Espanya, però al nostre país té una derivada específica: l’atac a l’Estat de les autonomies.

S’aprofita el malestar per estendre la idea que el model autonòmic és ineficaç, un obstacle per a la gestió i un luxe per acontentar els nacionalismes perifèrics, que Espanya no pot permetre’s. I es fa de manera deliberada, interessada: cada tragèdia es converteix en una oportunitat per soscavar la legitimitat del model territorial.

L’Espanya de les autonomies no hauria de ser un contrapès al Govern central ni una manera de fer oposició a Pedro Sánchez. És Estat. Es pot discutir com millorar la coordinació, com garantir prou recursos per a emergències, com evitar solapaments burocràtics. El que no es pot –ni s’ha de fer– és usar la tragèdia per dinamitar el model. Quan s’erosiona la legitimitat de l’Estat autonòmic, el que es debilita no és un govern o un altre, sinó l’edifici sencer de la convivència democràtica.

Notícies relacionades

Un Pujol de cine

El pla visible i l’invisible

El canvi climàtic ens obliga a preparar-nos per a més danes, més incendis, més episodis extrems. La pregunta no és si vindran, sinó com hi respondrem. I per fer-ho necessitem institucions fortes, dotades de recursos i legitimitat. És a dir, cal millorar l’Estat de les autonomies, no dinamitar-lo des de dins.

Perquè el foc pot arrasar boscos a l’agost. Però si deixem que el populisme, la irresponsabilitat i l’esperit il·liberal dels temps s’encenguin a les institucions, el que està cremant és la democràcia mateixa.