Crema el que és públic

Cremen les llistes d’espera: tres mesos per al metge d’assistència primària, sis per a l’operació, un any per a l’assistència psiquiàtrica, dos per a l’enterrament. Crema la universitat pública. Crema la beca que no arriba, crema el professor que es jubila i no és substituït, crema la biblioteca tancada per falta de personal. S’abrasen Shakespeare i Cervantes i López de Vega i Calderón i Joyce i Kafka i Idea Vilariño i Alfonsina Storni i Juana de Ibarbourou i Sant Joan de la Creu i Gabriela Mistral i fins i tot Rubén Darío crema recitant per a si mateix els versos de Lo fatal: "Dichoso el árbol, / y más la piedra dura porque esa ya no siente, / pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo, / ni mayor pesadumbre que la vida consciente".

Notícies relacionades

Les aliances necessàries en emergència

Santiago apòstol del PP

Cremen els versos i la prosa, cremen els serveis subcontractats, les responsabilitats externalitzades, cremen els treballs precaris i les nòmines. Cremen el preu del cistell de consum, el de la cultura i crema el lloguer de l’habitació, crema l’article 47 de la Constitució, que consagra el dret a un habitatge digne. Crema el pis dels pares que cal vendre de pressa i corrent per pagar les seves últimes cures.

Cremen les ajudes a la dependència, tan lentes que arriben quan el dependent fa sis o set mesos que està enterrat. Crema la burocràcia que demana per a tot un paper que no existeix. Crema el funcionari que tanca la finestreta amb el gest del que baixa la guillotina. Crema també la xenofòbia, la por a l’altre, a allò altre, i fins i tot a l’alteritat que habita en cadascun de nosaltres. Tot és foc lent o dinàmic, de brases fredes o enèrgiques. Cremem enmig d’un fum de resignació. Crema el que és públic i en les seves flames s’abrasen els contribuents i els seus béns.