Ser espanyol a Jumella

Torrente o un Padre no hay más que uno?

¿I es pot ser espanyol i resar a Al·là?

No, segons el parer de l’extrema dreta i d’una part important de la dreta espanyola, en una resposta que exclou no només els immigrants que legalment estan establerts al país, sinó també les segones i terceres generacions, plenament espanyoles. Les instal·lacions esportives municipals no es podran utilitzar "en cap cas per a activitats culturals, socials o religioses alienes a l’Ajuntament", diu la moció aprovada pel PP a Jumella que insta també a defensar "els valors i les manifestacions religioses tradicionals del nostre país", després d’una iniciativa impulsada per Vox per prohibir celebracions religioses en un poliesportiu que utilitzava la comunitat musulmana d’aquest municipi murcià per a festivitats com el final del Ramadà o la Festa del Xai.

La conversa sobre Jumella no tracta de l’ús de l’espai públic ni de laïcitat o religiositat. Tampoc aborda la protecció d’animals, la integració dels immigrants en la societat espanyola o la introducció de visions extremistes de l’islam, com el salafisme, en comunitats espanyoles. No és, per tant, un debat sobre la gestió dels fluxos migratoris. Jumella va de la potestat que la dreta espanyola s’ha arrogat històricament per definir qui és i com s’és espanyol. ¿Es pot ser espanyol i parlar en català, basc o gallec? ¿I ser comunista, anarquista o socialista? ¿I no ser catòlic? En l’últim segle d’història del país, segons la resposta a aquestes preguntes, un queia en el grup dels espanyols decents i honrats o en el dels mals espanyols. Fins i tot avui, el "sí" o el "no" no són respostes netes, exemptes de soroll i sense llasts del passat: n’hi ha prou de veure com afronta la dreta la diversitat lingüística espanyola.

Des del punt de vista de la dreta, la identitat espanyola no es construeix des de la inclusió ciutadana, sinó des d’un receptari identitari i tradicional. La Transició –amb les seves imperfeccions–, plasmada en la Constitució –amb la seva llista de temes pendents de reforma–, abraçava la tradició il·lustrada: ser espanyol significava ser ciutadà lliure i igual, no membre d’un club confessional ni súbdit d’un cànon uniforme. El nacionalisme de l’extrema dreta trenca amb aquesta tradició i entronca amb el nacionalcatolicisme que impulsava croades per salvar l’ànima autèntica d’Espanya, per sobre de tants espanyols com fos necessari. L’extrema dreta vol copar la conversa sobre qui és espanyol. Com els indignats del 15M, el seu eix conversacional és l’"ells" i el "nosaltres". En el seu cas, el nosaltres és la seva manera de ser espanyol: una sola narrativa cultural, una única identitat ètnica-religiosa-lingüística-nacional-de gènere. L’ells són els que no són espanyols, no mereixen ser-ho o ho són a desgrat seu i han de ser reeducats.

¿Es pot ser espanyol i feminista? ¿I donar suport al dret a l’avortament? ¿I al matrimoni entre dues persones del mateix sexe? ¿I afirmar que Espanya és plurinacional? ¿I defensar la independència a través de mitjans democràtics d’una part de l’Estat? ¿I ser republicà i abominar la monarquia? ¿I discutir el concepte neoliberal de llibertat?

Notícies relacionades

Les aliances necessàries en emergència

Crema el que és públic

La versió d’Espanya que dibuixen el PP i Vox, i que s’ha plasmat en termes religiosos a Jumella, no és una nació de ciutadans amb drets, deures i llibertats iguals, sinó una tribu uniforme. Aquesta visió no només és reduccionista i lliberticida, i coarta el dret fonamental a la llibertat religiosa, lingüística, cultural, sexual i de pensament, sinó que històricament ha abocat Espanya al desastre.

Aquesta Espanya excloent viu d’esquena al país real, plural i divers. Si l’Espanya exclusiva exigeix requisits de fe, llengua, origen o costum, cada vegada quedaran menys persones que hi encaixin. I les que encaixin en el seu motlle habitaran un país més pobre, rígid i injust. En aquesta visió d’Espanya hi caben cada vegada menys espanyols, resin a qui resin i procedeixin d’on procedeixin.