La farsa gastronòmica

MENJAR, NO DEGUSTAR. El record encara fresc d’un sopar improvisat, sense pretensions, en una fonda amb estovalles de paper i sense formulari web, contrasta molt amb el present. Aquella nit vam entrar sense reserva, vam demanar el que vam voler, vam pagar amb bitllets arrugats i vam sortir contents. Allò era menjar, no degustar. N’hi havia prou de tenir gana, entrar i seure. Triar, compartir, canviar d’idea. Aixecar-se sense justificar per què no ens vam acabar el plat. Pagar, deixar propina i agrair. Hi havia llibertat per decidir si volies una cosa senzilla o elaborada, escassa o abundant. Sense rendir-se a menús tancats, tarifes inamovibles ni dipòsits intimidatoris.

LA LLIBERTAT CONFISCADA. Avui, en l’era del menú degustació obligatori –com si menjar fos una cerimònia iniciàtica– s’exigeix fe prèvia i acatament econòmic. Reservar taula implica sotmetre’s a condicions inflexibles: preu tancat, política de cancel·lació implacable i puntualitat ferroviària. Cancel·lar amb menys de 48 hores –encara que sigui per una malaltia– pot representar que acabem perdent els diners.

La gastronomia ha adoptat un aire excloent: la cuina com a art total i el comensal com a ostatge estètic. Tot està regimentat, ritualitzat i monetitzat. Menjar a fora exigeix planificació gairebé castrense: reserva anticipada, confirmació per whatsap, dipòsit amb targeta i acceptació de condicions. La flexibilitat –aquella virtut que havia sigut tan nostra– ha desaparegut. La cortesia, també.

CONTRACTE D’OBEDIÈNCIA. El sistema parteix de la desconfiança: el restaurant presumeix que el client és un desertor potencial i el ferma curt, amb condicions lleonines. No es reserva taula: es firma un contracte d’adhesió. Una part –el restaurant– estableix unilateralment el contingut. L’altra –el comensal– únicament pot acceptar. Sense discussió, sense matisos.

LA CARTA HA MORT. Regna el menú degustació. Una successió de plats amb aspiracions narratives: obertura vegetal (mos de xampinyó), un interludi càlid (caneló de bou de mar), una carn melancòlica (gallina amb carbassó) i una escuma que "evoca la infància del cuiner" (sopa freda de civada negra fermentada). És en aquest moment quan entens que no has anat a sopar sinó a sotmetre’t. En diuen experiència gastronòmica, però més aviat sembla un règim. Un plat rere l’altre, sense tria possible, el comensal avança per estacions imposades. Sense carta ni marge. Es paga pel que no s’ha demanat. El comensal passa de protagonista a figurant.

En aquest teatre, el client ja no és protagonista. No sopa: assisteix. No pregunta, no modifica, no interromp. No mana; només aplaudeix. Ha deixat d’existir. El cambrer recita cada plat com si revelés secrets d’Estat. Toca escoltar, assentir, sorprendre’s. No es demana sal. No es canvia res. I no es trenca la litúrgia per demanar pa. La conversa s’adapta al ritme de la desfilada. El menú degustació no es menja: s’interpreta.

Notícies relacionades

Guerres de religió

De l’amor al ‘hate-watch’

EL PREU ES JUSTIFICA PEL RELAT. El preu ja no s’explica per ingredients, tècnica o servei. Es justifica pel relat, per l’escenografia, per l’aura del xef. El valor consisteix en l’expectativa. Se sopa com en una òpera: en silenci, amb devoció i de vegades amb gana. Un sopar de tres dígits no és car si ve embolcallat en una narrativa marina i en culleretes de titani. Es paguen les coses invisibles: l’storytelling, el nom, el fulgor de les ressenyes. I, tot i això, se surt amb gana. O amb aquella vaga sensació de no haver-hi sigut del tot.

Quan la norma s’imposa al caprici, quan l’experiència suplanta la gana, quan l’obligació es disfressa de cultura, el menjar deixa de ser un plaer per convertir-se en una performance. I llavors, potser, convé recordar que el millor menú degustació continua sent el que un se serveix a si mateix. Amb gana. I sense por de dir que no. Dilecte lector. El relat substitueix el menú i d’aquesta manera quedem satisfets, tot i que sense menjar.