Abans Sòria que Síria

Durant anys, la política espanyola es va explicar amb aquesta frase tan cínica com precisa: "Abans Sòria que Síria". És a dir, el que passa dins d’Espanya sempre pesa més que el que passa fora del país. Les guerres llunyanes podien commoure durant uns dies, però rares vegades alteraven de debò el pols de la política domèstica. Aquesta vella regla, però, potser canvia. La guerra de l’Iran ha obert un xoc polític entre La Moncloa i la Casa Blanca que transcendeix la política internacional i s’endinsa de ple en la política espanyola. Perquè quan l’adversari exterior és el president dels Estats Units –i, a més, algú tan impopular entre els votants progressistes– la frontera entre política exterior i càlcul electoral es comença a difuminar.

Fa 23 anys la consigna no a la guerra significava, en gran manera, el rebuig del Govern espanyol que va decidir participar en la intervenció de l’Iraq. Avui, quan es torna a posar en el centre del discurs polític, l’antagonista és Washington, que impulsa l’ofensiva contra l’Iran.

La declaració institucional feta a la Moncloa –sense periodistes ni preguntes– va ser acuradament mesurada per remarcar aquesta posició. El Govern afirma que Espanya no està subordinada als Estats Units i que, com a soci fiable de l’OTAN i de la Unió Europea, té dret a mantenir una posició pròpia. En un assumpte d’aquesta naturalesa, que afecta compromisos internacionals i decisions estratègiques de primer ordre, aquesta posició hauria guanyat solidesa amb un debat previ a les Corts. Sense aquest pas institucional, les paraules de l’Executiu reflecteixen l’opinió d’un Govern més que no pas la postura formal del país.

El problema comença quan l’eslògan substitueix l’anàlisi. Perquè el debat real no és si la guerra és dolenta –això ho sap qualsevol– sinó què cal fer quan la realitat estratègica s’imposa amb tota la cruesa. L’Iran no és un actor qualsevol en el tauler internacional. És una teocràcia amb un discurs que inclou la desaparició de l’Estat d’Israel i la seva possible adquisició d’armes nuclears alteraria l’equilibri de poder al Pròxim Orient.

Tampoc es pot ignorar que moltes guerres contemporànies han començat sense objectius clars i amb conseqüències imprevisibles. Iniciar una guerra sense una estratègia definida sol menar a resultats desastrosos. Entre aquestes dues realitats —l’amenaça estratègica de l’Iran i l’experiència amarga d’intervencions fallides— se situa el dilema de les democràcies occidentals. Espanya no està pas al marge d’aquesta disjuntiva. És membre de l’OTAN, forma part de la Unió Europea i manté bases militars d’ús conjunt amb els Estats Units a Rota i Morón. La negativa del Govern a permetre’n l’ús en l’operació militar marca un punt de fricció evident amb Washington. Aquí apareix el segon nivell del problema: el polític. En la ciència política hi ha un concepte conegut com a rally round the flag, o efecte bandera. Quan un líder s’enfronta a un adversari extern, una part de la societat tendeix a tancar files al seu voltant. En països on l’actual inquilí del Despatx Oval desperta una forta animadversió –com passa a Espanya– aquest efecte pot ser especialment intens.

És possible que a la Moncloa es consideri que el vell principi d’"abans Sòria que Síria" ja no és tan segur. L’enfrontament amb Washington es pot convertir en una oportunitat política de primer ordre: cohesiona el seu electorat i mobilitza sectors avui desmobilitzats. Depenent de com evolucioni la crisi, fins i tot podria esdevenir aquella rara avis que permetés prémer el botó electoral en un moment propici. La política coneix bé aquest mecanisme: l’adversari exterior reforça el líder interior.

Aquest càlcul, però, té una condició. Si el conflicte acaba tenint conseqüències reals sobre l’economia o la seguretat d’Espanya, el panorama canviarà ràpidament. Perquè en política internacional les decisions no són mai gratuïtes. Els Estats Units continuen sent el principal inversor estranger a Espanya. Una escalada política es podria traduir en restriccions tecnològiques, pressió comercial o dificultats per a empreses espanyoles amb contractes públics o projectes de defensa allà. Tampoc convé oblidar un altre factor incòmode: la dependència energètica. Els últims anys, el gas natural procedent dels Estats Units ha adquirit un pes creixent en el proveïment energètic espanyol. En un context de tensions geopolítiques, aquesta mena de dependències adquireix una dimensió que transcendeix els discursos polítics. S’hi afegeix la dimensió europea del problema. Espanya no solament manté una relació bilateral amb Washington, sinó que forma part d’un entramat d’aliances dins de la Unió Europea i de l’OTAN. Desmarcar-se de posicions adoptades per socis com França, Alemanya i el Regne Unit exigeix alguna cosa més que no pas una declaració política: requereix una estratègia diplomàtica clara i una explicació convincent de quina és l’alternativa.

Perquè dissentir és legítim. Però fer-ho sense projecte pot acabar sent simplement isolament. Tot això no significa en cap cas que la guerra sigui una opció desitjable.

Notícies relacionades

El PP tornaria a guanyar i aguanta sense desgast l’empenta de Vox

Eva Menor, Consellera d’Igualtat i Feminisme: "No podem donar per feta cap conquesta de les dones"

La guerra com a manera de resoldre conflictes és sempre una tragèdia. Però precisament per això mateix les decisions en política internacional no es poden reduir a consignes. El vell "no a la guerra" va ser un crit moral davant una intervenció concreta. Però el món actual s’assembla cada vegada menys al dels eslògans.

Entre una teocràcia que aspira a l’arma nuclear i una Administració nord-americana imprevisible, la política exterior exigeix càlcul, aliances i una diplomàcia capaç de defensar els interessos d’un país sense convertir cada crisi internacional en un episodi de la política domèstica que pot afectar la butxaca, l’ocupació o la seguretat. Perquè quan la geopolítica comença a afectar la butxaca, l’ocupació o la seguretat, els països tornen sempre a la mateixa regla: abans Sòria que Síria. I llavors la política exterior deixa de ser un eslògan.