L’últim pistoler

Se n’ha anat Raúl del Pozo i amb ell desapareix una espècie que ja amb prou feines es reprodueix: la del columnista que entrava en política com qui entra en un saló de l’Oest, amb l’orella atenta al soroll del carrer i la mà a prop del revòlver de les paraules.

Pertanyia a una generació de periodistes que va aprendre l’ofici a la intempèrie abans d’exercir l’opinió.

Durant dècades es va convertir en un dels cronistes més singulars de la política espanyola. Les seves columnes barrejaven confidència parlamentària, intuïció del poder i un llenguatge –on no faltava el caló– que buscava sempre alguna cosa més que la simple notícia.

Li agradava dir que en el periodisme calia trobar la música de les paraules, i aquesta música –de vegades irònica, de vegades melancòlica– va ser la banda sonora dels seus textos.

Va passar 10 anys a Pueblo, aquella escola de periodistes al capdavant d’Emilio Romero, on va perfeccionar una habilitat innata per jugar al pòquer. Va ser també corresponsal en capitals –Beirut i Berlín– on la història es movia amb violència.

En aquell temps ja era company de viatge dels comunistes de Madrid i col·laborador en secret de Mundo Obrero, diari oficial del Partit Comunista d’Espanya. Mai va amagar la seva falta de sintonia amb Santiago Carrillo, amb qui va ajustar comptes.

Periodista agosarat, amb la valentia dels hipocondríacs, va formar part integrant del Sindicato del Crimen, un grup de periodistes que als anys 80 es va distingir per la seva actitud crítica davant el Govern de Felipe González.

Aquesta experiència li va deixar una convicció que mai va abandonar: el periodisme s’escriu millor quan un ha vist abans el món de prop.

La seva columna va ser durant anys un lloc de pas obligat per a qui volgués entendre el clima de la política de l’M-30. Escoltava més del que semblava i observava encara més. Tenia la mirada del reporter i la malícia de l’escriptor. Podia descriure un gest en un passadís del Congrés amb la precisió de qui sap que en aquests detalls s’amaga moltes vegades el veritable relat del poder.

Era també un periodista de tertúlia, de conversa llarga, en antres i timbes on es barrejaven el joc amb la literatura, la política i la memòria. La plaça Castilla –al costat de la Natalia, la seva dona, italiana, durant més de mig segle, intel·ligent, elegant, bonica i discreta–, el Casino de Torrelodones i el Café Gijón van ser alguns dels seus territoris habituals.

Massa fantasmes

Al Gijón va deixar d’acudir-hi a finals dels anys 90, quan es van dissoldre aquelles tertúlies mítiques. "No hi puc anar perquè m’entristeix. Aquell cafè que va ser la meva vida és avui un dipòsit de cadàvers. Als miralls del fons, quan hi entro, se m’apareixen massa fantasmes".

Notícies relacionades

Dellafuente torna a Barcelona: actuarà al Share Festival 2026

Pitbull a Madrid i Barcelona 2026: dates, preus i prevenda d'entrades

Pertanyia a aquesta estirp, cada vegada més rara, de periodistes que entenien l’ofici com una forma de vida abans que com una simple professió. Potser per això algú va dir d’ell que era l’últim pistoler del columnisme espanyol. No perquè disparés més que d’altres, sinó perquè escrivia amb la llibertat de qui sap que l’estil, la curiositat i l’olfacte continuen sent les úniques armes veritables del periodisme.

Amb la seva mort s’apaga una veu molt reconeixible. També es tanca un capítol del periodisme en què la política encara s’explicava amb literatura i en el qual els columnistes, com els vells pistolers, sabien que cada article era un duel a soles amb el paper.