No són persones, són tenebres
La seqüència és macabra: s’encapritxen per Nadal amb el cadell de la raça que estigui de moda. El compren. Juguen amb ell quan i com volen. Ajusten els horaris de l’animal als seus, mai al revés. Cada vegada menys temps. Cada vegada menys cas. La novetat es converteix en responsabilitat. La responsabilitat, en enuig. Els molesta en el seu dia a dia, però no permetran que els arruïni també l’estiu, el viatge somiat, la seva nova il·lusió. Agafen el cotxe. Fan baixar el gos. Tornen a arrencar. Acceleren. I llavors, just després –per incomprensible que em sembli–, comencen a disfrutar de les seves vacances. Dels capvespres a la platja. Dels jocs amb els seus fills. De la paella familiar. Ho fan perquè poden. Perquè no els passa factura. Perquè no els arruïna la vida, ni econòmicament ni socialment.
A Espanya, l’article 337 del Codi Penal estableix que l’abandonament d’un animal domèstic, en condicions que puguin posar en perill la seva vida o integritat física, està castigat amb multa, inhabilitació per tenir animals i fins i tot penes de presó en els casos més greus (com si no tots ho fossin). La realitat: dels gairebé 300.000 abandonaments de gossos i gats que s’han registrat a Espanya l’últim any, molt pocs acaben en sanció econòmica per al maltractador. Menys encara, a la presó. La dada: 300.000 abandonaments en un any. 34 animals per hora. 822 cada dia. Espanya lidera el rànquing d’abandonament animal a Europa. Medalla d’or de la vergonya.
No sé el que té al cap algú que abandona l’animal en ple mes d’agost, en una carretera, lligat a un arbre. Que el deixa tancat en un pis sense menjar ni aigua. Però sí que sé que el seu cor és encara més negre que el Vantablack, el material més fosc del món, capaç d’absorbir el 99,965% de la llum visible. No són persones. Són tenebres.
Notícies relacionadesA l’altra banda, la llum capaç de colar-se per qualsevol escletxa: viuen per i per als animals que altres abandonen. Ni recorden quan va ser l’última vegada que van fer vacances. En el millor dels casos, aconsegueixen que algun altre voluntari els cobreixi tres o quatre dies per recuperar forces. Veuen les conseqüències físiques i emocionals del maltractament. Lluiten per salvar vides. Acudeixen a cada nou avís, fins i tot sabent que no tenen espai ni diners per assumir més cures. Però hi van. Ho fan tot i que no poden. Saben que són l’única esperança per salvar una vida. I les salven, fent l’humanament possible per curar les ferides del cos i de l’ànima. Els demostren que existeixen persones lluminoses. Que trobaran les millors. Per sempre.
No cap en un article l’admiració que sento per totes i cadascuna de les associacions i protectores d’animals d’aquest país. Però sí que hi ha una súplica: ens necessiten. Estan asfixiats. No tenen més ajuda que la que tu i jo els vulguem –o puguem– oferir. I no és poca. Si pots, dona. Si pots, acull. Si pots, adopta. I si pots, aïlla, assenyala, avergonyeix i denuncia tot aquell que no estima ni cuida els animals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
